Mare i filla

(Publicat a La Comarca, el 10 d’octubre de 2008)
«Jo mai no m’havia preocupat per aquestes coses de la llengua. Em molestava que quan anàvem a Alcanyís o Saragossa ens miraren malament, fins i tot ens increpessin, pel fet de parlar la nostra llengua entre natres. D’altra banda, tampoc m’agradava que digueren que el que parlàvem era català. Sempre li havíem dit “xapurriau” i ja saps la fama que tenen els catalans per aquí. Fins que vaig conèixer gent amb inquietud per la cultura, que s’enorgullien la nostra parla, a la que tots definien com a català. Va ser una revelació veure que l’idioma de la comarca era alguna cosa més que un dialecte d’estar per casa, mal parlat o xapurrejat. Vaig descobrir que es podia escriure i, sobretot, que hi havia molts llibres, molta cultura feta amb la nostra llengua. Les persones que la defensaven em van parèixer d’una gran honestedat, potser això va ser el més decisiu. Alguns d’ells posseïen una extensa formació, però en cap moment et feien sentir inferior sinó tot el contrari: t’escoltaven amb atenció i tenien en compte les teues opinions. Vaig entendre que el que volien era construir, avançar, desfer la ignorància i fer-mos sentir que el que parlàvem era bonic, era digne, era útil.» Això, més o menys, ho explicava una mare a la seua filla adolescent. Entretant, per una TV local hi sortia un individu que, amb ampul·lós vocabulari, acusava els defensors de la llengua d’estar a sou d’una gran conxorxa expansionista dels catalans. La noia, que coneixia alguns dels qui blasmava i també molts catalans, va optar pel zàping. Va estar-se mirant la tele-escombraria d’alguna cadena privada fins que el pare va venir i li va apagar la tele. «No hauries d’estudiar una mica?». Va tancar-se a la seua habitació envoltada dels llibres de text, tots en castellà.