Qui sóc?

Soc de la collita del 62 i, des de l’agost de 1995, formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès.

Escric esporàdicament la columna «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta publicació és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, (ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja). De moment en soc el coordinador.

També, des del maig de 2017, faig cada mes un article per al pacients companys d’AraInfo, Diario Libre d’Aragón, en aquest idioma tan intrínsecament aragonès que és el català. (Les columnes van aparèixer en paper a l’edició aragonesa de El Salto fins el juliol de 2018, quan AraInfo es va desvincular del projecte.)

L’any 2011, la meua novel·la Licantropia va guanyar el premi Guillem Nicolau de creació literària convocat pel Govern d’Aragó. L’edició definitiva l’ha feta Edicions de 1984 (Col·lecció Mirmanda, 102. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-92440-97-9). Va ser finalista del Premi Joan Crexells de Narrativa a la millor obra editada en català l’any 2013. L’edició en castellà, amb traducció de Chusé Aragüés, ha anat a càrrec de Gara d’Edizions (Colección viceVersa, 9. Saragossa, 2015. ISBN: 978-84-8094-409-0).

A banda d’això vaig guanyar algun concurset a la primera joventut i he publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…). Una petita selecció de les meues columnes van aparèixer al recull, coordinat per Carles Sancho, 10 anys de Viles i gents (Gobierno de Aragón, «Literaturas de Aragón, Serie en lengua catalana», 16. Saragossa, 2007). Actualment (finals de 2022), la Universitat de Perpinyà ha acabat la traducció al francès i possiblement es publiqui dins la col·lecció Lliga’ms, coeditada per Presses Universitaires de Perpignan i Editions Trabucaire.

A mitjans dels 80, vaig fer uns anys d’esmolet amb mon pare, Ramon Terès, d’Estopanyà (Ribagorça), a la minúscula botiga-taller del carrer Sant Cristòfor de Gràcia. En aquell espai tan remenut, vaig aprendre, a banda d’esmolar a la manera «gavatxa» (que és la bona), el valor de l’esforç, de la família i a afrontar uns problemes ben grossos, d’aquests que et fan relativitzar tots els que venen després. Van ser uns anys duríssims i felicíssims. Massa breus. D’aquí el nom del blog.

De fet soc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi repartit entre la població baixaragonesa d’Alcanyís i Torredarques, al Matarranya més meridional. La resta de la família són la meua dona Cèlia —que fa que l’estudi rutlli— i les filles Adriana i Tuabech. Vivim, és clar, entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís.

18 thoughts on “Qui sóc?

  1. Hola Esmolet, muy buenas tardes. Soy Cristian, el chico de La Web de los pueblos abandonados, estoy buscando tu correo para escribirte pero no lo encuentro por aquí, a ver si puedes contactar conmigo.
    Un abrazo.

  2. Hola Carles
    Mira, estic llegint Licantropia per segona vegada, i em venen unes idees… Artistiques, vull dir.
    M’agradaria molt entrar en contacte amb tu, soc realitzador de documentals, i com et dic el teu llibre m’ha despertat afeccions i idees que em volten pels budells des de fa molts anys.
    Com visc a França, i pel que entenc tu vius a la Franja, no sera facil veure’ns, pero d’entrada m’agradaria estar en contacte amb tu, i en algun moment, aprofitant alguna vinguda a Barcelona (soc barceloní), potser em podria escapar i xerrar amb tu de les meves idees de bomber…
    Oriol Canals
    ocanals.2008@gmail.com
    +33 627 26 55 25

    Espero que, ni que sigui per curiositat, em contestis. Googlelitza’m !

  3. Hola Carles, me gustaría me pudieses escribir directamente a mi correo eléctrónico y poder hablar de tú a tú sobre la situación del chapurriau en el Matarraña

      • No lo sabia. ¡Es extraordinario! ¡El primer caso en que una lengua no puede trasladarse a un alfabeto escrito! Lo tendrías que notificar a la Universidad de Zaragoza. Igual salimos en “National Geographic”. Me imagino el titular: “Descubierta en Aragón la primera lengua del mundo que es imposible escribirla”. El vídeo ‘científico’ que enlazas sobre los “nenes” de Valderrobres es una prueba irrefutable. Cuando me encuentre mal, en lugar de ir a mi médico, les preguntaré a los “nenes” de mi pueblo, a ver si me diagnostican mi dolencia.

  4. Como bien sabes, es un dicho que se dice en la franja oriental.

    Y si se escribiese, no haría falta que en este tipo de blogs que hablan de cultura aragonesa escribiesen en catalán que poco tiene que ver con lo que la gente de la franja habla.

    Con este tipo de adtitudes, flaco favor le hacéis ni a las gentes ni a la cultura propias de la Franja Oriental de Aragón. ¿O tú prefieres llamarla La franja de ponient?

    De lo que te dirían los nenes de tu pueblo no lo sé, pues no sé de donde eres, pero sí sé lo que te dirían los del mío.

  5. Soy de Zaragoza, aunque por motivos familiares conozco mucho Alcañiz y el Matarraña. Lo de los “nenes” lo decía porque ellos repiten lo que oyen en casa, no son prueba de nada. Por eso hacía la broma del médico: un crío no sabe de filología, como tampoco de medicina. El flaco favor creo que lo hacen los que quieren relegar un idioma tan aragonés como el catalán a un chapurreado útil solamente para hablar en casa sobre temas domésticos. Le llaman así (chapurreao) porque desde hace generaciones se ha intentado suprimir las características diferenciales de los pueblos de España de cultura no castellana. Dándoles un nombre infamante e inculcándolo a sus propios hablantes, es cuestión de tiempo que desaparezcan. Pero en fin, supongo que en estos temas, como en el fútbol, cuesta atender a razones. Yo, cuando vi la situación lingüística de estos pueblos, me informé en el departamento de filología de la Universidad de Zaragoza, y allí me lo explicaron claramente. A partir de entonces me he ido formando y ahora soy capaz de leer los autores de la franja oriental, como Desideri Lombarte. Jesús Moncada o las narraciones populares del Matarraña recogidas en la magna obra “Lo Molinar”. El aprendizaje del aragonés lo llevo mas verde. Pero todo se andará.

  6. Apreciados Marzelino y Arturo. El otro día hicieron un programa donde aparecieron personas de Corbera d’Ebre (Terra Alta), Valderrobres y Beceite (Matarraña) y Morella (Els Ports) hablando tranquilamente en una lengua que, para cualquier oído sin prejuicios, es la misma. Los presentadores son una vallesana (Empar Moliner) y un valenciano (Ferran Torrent). Me gustaría saber si el diálogo entre un argentino y un salmantino tiene tantos puntos de coincidencia como el que hay entre estos interlocutores. Muchas gracias por vuestras aportaciones. Podéis disfrutarlo aquí: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/5054931

    • Un pequeño comentario antes de entrar en materia,

      1.- Nunca voy a ver cosas de la TV3; que no son otra cosa que pancatalanistas, que hablan de los “paises catalanes” Cuando nunca existió otra cosa que la Corona de Aragón,. Que fué tan listo el Jaime I el Conquistador, que antes de morir dijo que había tres reinos, el de Valencia, el de Mallorca y el de Aragón,

      ¿Y por qué,?

      pues para que los putos catalanes nunca fuesen nada…..sino vasallos de condados…..No era tonto el Jaime….., Criado en Monzón, y por tanto Jaime y no Juame

      2.- Lo de los Argentinos y los castellanos…… es más viejo…. Vale, los Gallegos y los Portugueses hablan lo mísmo………

  7. AHORA ESTOY EN CÁDIZ Y NO OS PUEDO RESPONDER COMO YO QUISIERA. EN CUANTO VAYA A ALCAÑIZ OS RESPONDO

    Y HABLAREMOS DE TODO……

  8. Bueno, pues no hace falta que digas nada más: “putos catalanes”, “nunca voy a ver cosas de TV3″… está claro que el debate es imposible con estas premisas. No sé que opina el titular de este blog, pero yo me retiro. El diálogo es otra cosa. Buena estancia en Cádiz.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.