Dissabte, passades les 11, el company Carrégalo m’enviava per WhatsApp la noticia, terrible i inesperada, que la Teresa Maria havia mort. Increïble —perquè no ens ho podíem creure. Però malauradament era veritat. No vaig poder evitar pensar en la mort sobtada d’en Toni Llerda, deu anys abans. I en la d’en Josep Galan, aquell mateix…
(Temps de Franja núm.102, columna «L’Esmolet», gener de 2011) Castella, en el procés de construcció d’Espanya, ha tingut força èxits. No ha acabat de reeixir en l’assimilació completa dels seus territoris, com ha passat a França, però ha aconseguit que els països de l’antiga corona d’Aragó estiguin permanentment enfrontats entre ells. He escrit diverses vegades…
El darrer Temps de Franja ja va dedicar un espai a la desaparició d’en Toni Llerda, però vaig quedar-me amb la necessitat d’esbossar quatre pinzellades sobre certs aspectes personals, records antics dels nostres anys d’adolescència. La meua relació amb en Toni s’inicià quan m’acabava el tretze anys, amb la mòmia del Generalíssim encara fresca purgant…
A les seues memòries, Terenci Moix hi diu que s’arriba a una edat on el nombre d’amics desapareguts comença a pesar massa. En el meu cas, allò que comença a ser insuportable és la qualitat dels meus morts. Fa un any i mig vaig perdre l’amic Josep, lluitador incansable de les causes socials més sagnants:…
L'esmolet 