Minories cansades

(Temps de Franja núm.80, columna «L’Esmolet», novembre de 2008)
Els que estem avesats a ser minoria, sovint ens preguntem què se sent, quan es forma part de la majoria. A voltes sembla que ens hàgim de disculpar per no parlar l’idioma majoritari, per veure i escoltar programes que no són els de màxima audiència, per trobar que alguns best-sellers són tramposos i banals… Potser quan hom no té fills i viu en una gran ciutat li és més fàcil, fins i tot agradable sentir-se una mica diferent. Allà potser hi ha la possibilitat de triar el cercle d’amistats, de trobar qui comparteix inquietuds. Però quan es viu en una societat petita i els fills atenyen l’adolescència tot es torna més complicat. Hem de justificar, per exemple, per què no veiem a casa aquella sèrie tan casposa de Tele 5 o Antena 3. O perquè no ens alegrem dels triomfs de “la Roja”. O la urticària que ens provoquen els “40 principales” i els seus llefiscosos locutors. La immersió cultural d’una adolescent en una petita ciutat com Alcanyís provoca tot això. És llei de vida, i és bo que així sigui, que els fills facin el seu propi camí. Tanmateix, en un raconet del cervell, em rosega la recança que una aposta personal, com va ser venir a viure aquí, hagi produït una altra persona que engruixirà les files de la gran, de l’asfixiant majoria. Espero que en passar uns pocs anys més, aflori el substrat minoritari que els pares hem intentat deixar. De fet n’estic convençut.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s