Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar…
He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa…
Vull parlar de fantasmes —no dels safraners* que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació. Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació…
He estat un dels 31 afortunats sacrílegs a qui els lletraferits de Paper de vidre han encomanat d’allargar el final d’una narració. No m’he pogut estar d’agafar Un habitant de Carcosa, del genial Ambrose Bierce, i ficar-hi la meua cullerada. Si us ve de gust llegir-ho, ho podeu fer aquí. O bé a sota: «Un…
L'esmolet 