S’ha fet de nit i el silenci s’apodera de la muntanya. A pocs quilòmetres crema l’enèsim incendi d’aquest estiu —que ja és una onada contínua de calor. Els pins esperen, els animals també. Potser aquest foc d’avui no girarà cap aquí, però qui sap si el proper, o el següent.
El mal és un producte humà. El produïm, el patim i l’escampem pel planeta. A la ficció és fàcil d’identificar, ja que el creador reparteix els papers als seus personatges. Però al món real la cosa és diferent.
Recentment hem tallat els ametlers de la Sortanella. L’indret no els era propici, ja que d’ametles mai no se n’hi van collir gaires. La meitat dels arbres eren morts i a l’altra meitat poc els faltava. Ara la llenya mos farà bon servei un parell d’hiverns.
L’hivern a Torredarques no ha estat gaire fred. Alguns dies ens hem hagut d’abrigar de valent, però res fora del normal. De neu, una enfarinada el dia de Nadal que gairebé no va prendre. Aigua n’hem tinguda, això sí, i benvinguda després dels tres anys de sequera. A veure si es refan los aqüífers, perquè…
Les darreres notícies que ens arriben de la intel·ligència artificial són inquietants. Diuen que, si li calgués per sobreviure, seria capaç d’acabar amb la vida humana. No sé si és verídic o només un altre clickbait, però és del tot versemblant. Esgarrifa la capacitat de l’IA per respondre’ns, de forma aparentment raonada i fonamentada (i…
Al Temps de Franja de gener de 2022, vaig reivindicar la necessitat d’un infern «ben roent». Quatre anys més tard —quatre anys més vell— se m’ha refermat la convicció.
‘Sempre’ és una paraula de la que solem abusar, sense adonar-nos que gairebé «sempre» faltem a la veritat. Com a molt, eixe ‘sempre’ es limita al que guardem a la memòria —i ja sabem que la memòria fa el que vol. Per tant, si volem ser una mica honestos, només hauríem d’usar ‘sempre’ per referir-nos…
Enguany fa trenta-dos anys del meu retorn a aquestes terres. Malgrat tot, encara tinc la percepció (del tot equivocada) que tot el que ha passat del 1993 ençà, és recent. L’altra nit, però, en passar pel davant de casa l’Obrera —la primera on vaig viure—, vaig ser conscient que les sensacions que m’envaïen tenien poc…
Finalment, l’amic Hipòlit ens ha deixat aquest 15 d’agost. Ens vam conèixer l’any 1994, quan el van fer president de l’Associació Cultural del Matarranya. Ell i la Dolors tot just s’acabaven d’associar i… patapam!: president. Jo feia poc més d’un any que havia anat a viure a Torredarques i, només calcigar la comarca, l’enyorat amic…
De bon matí, falcilles arran de cara. Passen tan a prop, que el bategar de les ales em faria voleiar el cabell (si en tinguera). Poc després, el sol s’enfila a tot drap i el dia s’esborra de tanta calor. Miro l’era —que ja no ho és, d’era, tot i que ho era— coberta de…
Aquests dies de conclave ma mare em va informar que, entre els cardenals, hi havia un vell conegut nostre —a banda de l’arquebisbe Omella, que és del poble—: Cristóbal López Romero. El vaig conèixer al grup d’esplai del Pont del Treball, a Sant Martí de Provençals, on molts dels monitors eren salesians jóvens i entusiastes.…
Fa uns anys, les filles em van regalar un rellotge d’aquests que mesuren els batecs del cor, la distància recorreguda, les hores que dorms i un llarg etcètera. Al principi vaig fer una ganyota (interior, que no volia ser aixafaguitarres), ja que en tenia un que m’havia regalat la meua dona, vint-i-molts anys enrere, amb…
És llei de vida que, com més gran et fas, a més funerals el toca assistir. Es mor la generació dels pares, la dels germans grans, i també, ai las, la pròpia. La vida és un arbre que es desfulla en arribar el fred. Ara cauen les fulles més antigues o febles, després unes altres,…
Hi ha tot de saberuts (ara en diuen ‘coachs’) que ens exhorten a abandonar la nostra ‘zona de confort’. És una cosa que em costa d’entendre, perquè tinc la impressió que les persones tendim a buscar precisament aquest confort, que jo considero un sinònim de benestar (una altra de les paraules màgiques dels nous gurus).…
«¿Vives en Torre de Arcas? Son los amos de medio Alcañiz… y de este local!». Això em van dir, entre rialles, en una de les primeres visites a la recerca de clients que vaig fer per Alcanyís. Qualsevol que ho sentís, pensaria que Torredarques era una mena de Pedralbes o La Moraleja. En canvi, jo…
L'esmolet 