Vaig créixer en un ambient que definiria com saludablement religiós. Ni escoles d’«hermanos» ni misses solemnes, sinó tot el contrari: barri obrer on cristianisme era sinònim de llibertat i dignitat. Sóc agnòstic —se m’escapa la part transcendent de la fe— però mantinc un respecte profund pels valors cristians. Malgrat tot, actualment no puc evitar tenir la certesa que les religions són un greu problema per la convivència entre cultures. Que un col·lectiu es cregui en possessió de la veritat absoluta, fa que qualsevol pugui interpretar que tot és vàlid per «convèncer» —o directament vèncer— l’altre: des de la predicació fins l’atemptat suïcida. Les religions devien aparèixer per donar una interpretació del món i facilitar les relacions entre persones. Es tractava d’evitar comportaments nocius i, alhora, donar respostes a fenòmens inexplicables. Al llarg del temps han anat evolucionant amb la societat. Si evolució és millora, la lògica ens indica que religió hauria d’acabar essent sinònim de benestar, racionalitat, conciliació. En canvi sembla que progressem cap a l’obscurantisme, la intransigència i la confrontació. Cristians, musulmans, jueus. Un sol déu que empeny els creients a destruir-se entre ells. On és l’error? Tal vegada un sociòleg em donaria una resposta. O un economista. Al capdavall potser tot es redueix a l’instint de supervivència i l’esgotament dels recursos. I a la mandra de pensar.
(Temps de Franja núm.74, columna «L’Esmolet», abril de 2008)
L'esmolet 