Tapar-se el cap, no el cervell

Com a pare de dues filles, fa temps que tinc curiositat per esbrinar per què tantes dones musulmanes que viuen aquí es cobreixen amb el hijab, mentre els homes van vestits a la manera occidental. Tinc una edat i, tot i que encara queda moltíssim per fer, he vist el progrés que s’ha viscut en l’equiparació de gèneres del franquisme ençà. Per això no puc evitar el temor que això pugui significar una involució en els drets de la dona en un futur proper.

Per a desfer-me de prejudicis, he volgut parlar amb algunes dones musulmanes del meu entorn per a què m’expliquin la seua vivència.

Espira_setembre-2017-_0200-web

Grup d’amigues al castell de Heidelberg (foto ©Carles Terès, 2017)

 

Recordo la K. de quan venia per casa quan estudiava primària amb la meua filla gran. Era una nena simpàtica, desperta i intel·ligent. M’explica que es va posar el hijab als 16 anys perquè sentia que volia seguir els preceptes de l’Alcorà, que considera la religió perfecta. Em remarca que, en contra del que pensa molta gent, l’Islam no és una religió masclista, sinó que la dona hi és molt valorada. “Per als homes també hi ha indumentària islàmica que han de portar”, assegura. Es lamenta que darrerament ha notat “males mirades, murmuris” que en part entén per causa del terrorisme, tot i que ella no s’atreveix “ni a tocar una mosca”. Diu que “mai no havia escoltat res de la gihad fins que va començar a sortir per la TV”.

S. és una estudiant de 18 anys. El seu motiu per a lluir el hijab és principalment religiós, però remarca que també és una manera d’afirmar la seua identitat, cosa que la fa sentir molt bé. Això compensa les vegades que no s’ha sentit prou respectada. Em comenta que cada dia que surt al carrer amb el hijab és una oportunitat per a què la gent ho vegi com una cosa normal. “Només és un simple vel que tapa el meu cap però no el meu cervell”, rebla.

A. fa pocs anys que va venir del Marroc. És casada i mare de dues criatures. Acollidora, espavilada i dinàmica, li agrada relacionar-se amb persones de fora del cercle dels seus compatriotes. Vaig conversar amb ella i el seu marit una bella estona. També du el hijab per una qüestió religiosa, però no ho sent com una obligació, sinó com l’expressió que és digna de dur-lo perquè fa el bé als seus semblants. M’explica amb vehemència que a la seua ciutat tenia més llibertat perquè ningú li deia res sobre com anava vestida. En canvi aquí sempre surt de casa amb el cap cobert perquè la comunitat musulmana és molt més tradicional. Diu amb ironia que al seu país mai no havia vist tantes ‘haimes’ (comparant la vestimenta amb la tenda dels beduïns) com a Espanya. El marit afirma que això és degut a què la majoria provenen de zones rurals on es mantenen les tradicions d’una manera més estricta.

Tres dones joves del meu entorn que porten el hijab, cadascuna amb la seua visió, però amb el denominador comú de viure la seua religió com una part fonamental de la seua vida, de la seua identitat. Les seues paraules han posat llum sobre les imatges distorsionades pels prejudicis que encara persistien en mi. Conèixer és estimar, certament.

(Alcanyís, octubre-novembre de 2017). Publicat a El Salto Aragón, n.8, desembre de 2017

Anuncis

One thought on “Tapar-se el cap, no el cervell

  1. Retroenllaç: Tapar-se el cap, no el cervell | L’esmolet - La Franja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s