Donacions, impostos i preguntes sense resposta

L’altre dia em trobava explicant a la meua filla adolescent per què hi havia col·lectius que no estaven d’acord amb la generosa donació d’Amancio Ortega als hospitals. Per casa també hi ha passat l’espectre del càncer i ens és un tema sensible. Per tant, la iniciativa de l’amo d’Inditex li semblava fantàstica, i les protestes de les organitzacions sanitàries ganes de buscar tres peus al gat. Quin millor destí per als excedents econòmics de l’empresari que la compra d’aparells que ajudin a combatre el càncer?

La conversa va derivar en la manera d’equilibrar les immenses diferències entre els que en tenen tant i els que no tenen gaire res. Els milionaris ¿han de fer donacions voluntàries o bé pagar uns impostos proporcionals a la seua riquesa? Els partidaris de la primera opció diuen que donen feina a molta gent, i que per això se’ls ha de premiar. Els que voldrien un sistema més equilibrat mantenen que han de pagar segons els seus ingressos, sense enginyeries comptables, i revertir-ho així a la societat a través de l’administració pública, que per alguna cosa l’hem triada amb els nostres vots. Aquesta segona opció sembla la més encertada, atès que els diners es distribueixen tenint en compte les necessitats del país, i no segons el caprici del donant. El problema ve quan els administrats perden la confiança en els seus governants. La multitud de casos de corrupció que han eixit a la llum (i segur que són només una petita part) posa en dubte el bon ús dels impostos recaptats. Veure com el producte de tantes hores de treball se’ns en va a les butxaques dels corruptes, dels seus amiguets i familiars, no incentiva a complir amb les obligacions tributàries. Em sorgeixen dues sospites que espero siguin infundades. Una: ¿Subornen els rics als polítics per a, entre altres coses, generar desconfiança entre els votants? I dues: ¿Pensen aquests votants que, si poguessin, també ells s’aprofitarien dels recursos públics? En tot cas, el vot majoritari continua fluint, impassible, cap a les mateixes sigles i persones. I si algun partit o col·lectiu intenta redreçar les coses i comença a tenir una mica d’èxit, la piconadora mediàtica els tritura sense miraments. Els principals mitjans de comunicació també viuen de les aportacions de grans empreses i administracions.

Recuperem la ingenuïtat de l’adolescència i pensem que les persones som honestes per naturalesa (no rigueu, sis plau). Per tant, el sistema més just és: qui més guanya, més paga. I els dirigents triats per nosaltres, ja redistribuiran la riquesa de manera equitativa i efectiva. I si després de pagar els impostos, la gent benestant vol donar diners per a les causes que més els motivin, magnífic.

La filla em pregunta per què els que tenen tanta pasta que no se l’acabarien ni en deu vides que visquessin, no en tenen mai prou. I per què se la gasten en coses tan ostentoses i inútils. No tinc resposta. Només li puc repetir les paraules d’en Bobby “Axe” Axelrod a la sèrie Billions: “Me’ls gasto perquè els tinc”. Simple i aterridor.

©Carles Terès, Barcelona 2008

Alcanyís, agost de 2017. Publicat a El Salto Aragón, n.5, setembre de 2017.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.