L’ofici i el desfici

El 1979, amb disset anyets, el dissenyador Joan Fors em va agafar d’aprenent. L’estudi era a tocar de la Model, a tres quarts d’hora d’autobús. Al llarg de la ruta m’entretenia a comptar quants rètols hi havia en català, que aleshores no n’eren gaires (ja duia el ‘tema’ de sèrie, es veu). Els matins me’ls passava retocant originals amb guaix blanc, muntant textos, revelant fotos i fent molts encàrrecs. Era un món fascinant —ara en diríem multidisciplinar. Per això, en acabar el COU (aleshores hi havia el ‘nocturn’) vaig decidir d’entrar a l’Escola Massana, en aquell moment la més prestigiosa i, sobretot, l’única assequible per als meus pares. Poc després, la vida familiar es va complicar força, però això ja és tota una altra història.

Quan arran de la nominació olímpica de Barcelona es va popularitzar allò d’«estudies o dissenyes», jo ja en tenia els dits pelats, de l’ofici. Els anys a la Massana m’havien donat una base teòrica, però l’escola veritable va ser el muntatge de minúsculs anuncis per a La Vanguardia, on s’havia d’encabir la informació convenientment jerarquitzada i il·lustrada. És com allò de netejar vidres de Karate Kid, però sense l’èpica ni les plantofades. L’altra cara del disseny, la reflexió i el concepte, la vaig aprendre a l’estudi de l’Enric Huguet, on calia tenir idees consistents per a desenvolupar projectes que agradessin als clients i també, molt important, que estiguessin sustentats per un argumentari sòlid. Després va venir l’aventura aragonesa que alguns lectors ja coneixeu. I l’abril d’enguany, com qui no vol la cosa, ja en farà vint-i-dos anys. Déu n’hi do.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 19, febrer 2015

 

A la galeria de l’estudi d’en Joan Fors, fent-li de model per a una il·lustració. Barcelona, 1979