Entre dos focs

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L’Esmolet», el juliol de 2006)

A la meua darrera columna criticava amb acritud la posició del nostre president. Algú ho ha considerat injust, doncs em diuen que, de tots els possibles, ell és el millors pels nostres interessos. Jo entenc les crítiques, doncs el ball polític és força complex i les urnes manen. Tanmateix la nostra decepció és més profunda precisament per això, perquè consideràvem en Marcelino un dels nostres –“nostres” en la seua accepció més àmplia, que en termes de política aragonesa és que no ens és hostil.

Entenc també la difícil situació dels companys de partit que actuen a nivell comarcal i municipal. Se senten pressionats pels prejudicis que encara perviuen en gran part de la població. La defensa de la llengua s’ha convertit en una opció política, quan en realitat no és res més que el patrimoni de tots els franjolins i, per extensió, de tots els aragonesos. Tan li fa si són de dreta, d’esquerra o indiferents. La llengua és com el paisatge: forma part de tots nosaltres.
Ens reclamen, els amics que militen en el partit del govern, que ens mobilitzem, que convoquem una manifestació davant del Pignatelli. Potser tenen raó, però fa tanta mandra haver de reivindicar sorollosament que dos i dos són quatre! Molts dels que defensem la llengua som gent de llibres, pacífics mares i pares de família, que vivim discretament de la nostra feina i que ens dol la irracionalitat i la cridòria. I que, de moment, creiem en les nostres institucions. De moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.