Instint animal. Carles Terès debuta amb ‘Licantropia’
A l’entrada del 2013, aquests episodis de licantropia són encara vigents. Així ens ho demostra Carles Terés (Barcelona, 1962), amb la seva opera prima en el gènere novel·lesc anomenada Licantropia. El text és àgil de llegir, ben disposat i degudament adjectivat, fent ús, quan el personatge ho requereix, del registre dialectal nord-occidental, propi de la zona de la Franja, on s’ambienta l’obra. Les referències a Lovecraft, a la mansió del comte Dràcula subratllen que ens trobem davant d’una novel·la que busca l’intriga. Les cases abandonades, les estranyes relacions familiars, el passat fosc que marca els protagonistes, tot es presta al mateix servei.
L’acció es situa entre la Pobla de Llobosa —nom escaientment fictici darrere del qual s’hi amaga el nom de Torredarques, a l’alt Matarranya— i Capçades, vila natal —i, per suposat, fictícia— del protagonista, un fotògraf anomenat Llorenç -curiosament, el seu autor també viu en aquesta zona i comparteix el mateix ofici, fet casual o deliberat?-. La vida d’en Llorenç i la seva esposa, la Laura, és immillorable: tenen tot el que es pot desitjar. Viuen una vida rutinària però de felicitat matrimonial, i una relació més que profunda els uneix -i ja veure perquè-. Aquesta quotidianitat, però, s’anirà estroncant i donarà peu a una dansa entre impuls i raciocini que marcarà l’obra fins a la seva fi.
La novel·la, d’intriga, aprofita per explorar l’inescrutable interior de l’ésser humà a través de la veu en off del fotògraf, però no d’una manera explícita, sinó a través de les sensacions que experimenta durant el transcurs de la trama. A mesura que la lectura avanci, en Llorenç cada vegada estarà més a prop de saber quina és l’estranya relació entre ell i una nissaga de llobaters -ofici que consistia en foragitar els llops que assetgen els ramats- afectats per la licantropia.
La licantropia posa de relleu la part fosca de l’home, la part animal que resta adormida en el subconscient de cada un. Plaute ja ho avançava a la seva Comèdia dels ases: lupus est homo homini, quom qualis sit non novit (v. 495), «l’home és un llop per a l’home, i no pas home, quan no coneix qui és l’altre», popularitzada més endavant pel filòsof empíric Thomas Hobbes. Aquesta sentència fa referència al comportament egoista inherent en la nostra espècie. En el fons, som animals. En Llorenç n’acaba essent conscient. A Licantropia això també es fa evident:
«I aquesta història dels fills mascle… això havia ultrapassat el límit del que es podia creure. Si era veritat, les dones de la família de la Rosa havien estat psicòpates, assassines. La paraula era molt grossa, espantosa (Terés, 2013: 198).»
El mite de l’home llop, en aquesta novel·la, però, no és tractat d’una manera negativa, almenys parcialment. L’afirmació, que a la pàgina 141 en Llorenç es fa a si mateix «som només humans i estem plens de limitacions», anirà ressonat al llarg fins a ser contradita per la Laura, quan li desvetlli els secrets de «ser una persona completa».
El final de la novel·la és obert. Després de les últimes confessions, els pensaments del protagonista es tornen hermètics i confosos. L’obra finalitza i dóna peu a un Epíleg, que narra el viatge d’un home, en Llorenç, tot sol. Un viatge sense tornada, potser: el camí de la vida es recorre sol. L’autor, sembla, prefereix que cada lector n’extregui la seva pròpia lectura.