Entrevista de Jordi Llavina a «Núvol»

Font: Núvol

Carles Terès: “Una novel·la fantàstica ha de tenir personatges de carn i ossos”

/ 29.07.2013

Carles Terès ha publicat la novel·la ‘Licantropia’ (Edicions de 1984), una obra que ha sorprès lectors i crítics i ha donat a conèixer un nou autor del Matarranya, a la Franja. Griselda Oliver ja en va parlar a Núvol i avui us presentem l’entrevista que li ha fet Jordi Llavina al programa de ràdio L’última troballa.

Carles Terès

Jordi Llavina: Tenim en Carles a l’altra banda del fil telefònic. Carles, bona nit. Benvingut.

Carles Terès: Bona nit

—¿Què és, aquesta cançó: Ricky Skaggs?

— Bluegrass, típic de l’Amèrica profunda que, d’una banda té una lletra absolutament conservadora, però de l’altra exalça la vida senzilla, que cal poca cosa per ser feliç. Una mica el que l’Agustí persegueix.

—Fes-nos dentetes (tot i que l’expressió, parlant d’homes llop, no fa gaire gràcia), fes-nos venir salivera… i digue’ns on ets, on t’estàs, on vius…

— Sóc nascut i criat a Barcelona (tot i que mons mares són tos dos de la Franja) i ara m’estic a Torredarques, que és el poble on vaig vindre quan em vaig casar. De fet estic vivint entre Torredarques i Alcanyís, que és on treballem, i on les nenes van a escola —el poble és tan petit que no té ni escola.

—Tu fas com en Perucho, que crees nous topònims: la Pobla de Llobosa, Capçades…

— Sí. La gent de la comarca que estigui una mica al cas pot identificar a quins pobles corresponen els topònims. Me’ls he inventat perquè és la manera de poder modificar el paisatge a la conveniència de la narració. Si no, el primer que farien els meus convilatans seria recriminar-me les inexactituds de les descripcions.

—Em sembla que en algun lloc he llegit sobre la teva afició per la literatura, posem per cas, de Lovecraft. D’on sorgeix Licantropia?

— L’espurna que va desencadenar la història va ser una llegenda que vaig sentir en una presentació d’un llibre de literatura oral de la zona. De seguida vaig tenir clar que descrivia un cas evident de licantropia, tot i que ni l’autor del recull ni les fonts orals en cap cas ho havien vist així. En vaig escriure un petit conte en un dels llargs viatges en tren que ens tocava fer a Barcelona —mon pare era molt malalt. Era una de les coses que fèiem amb ma filla per distreure’ns. Era el típic conte de por. Després em van encomanar fer una novel·la per a «lo Trinquet» la col·lecció en llengua catalana de la Diputació Provincial de Terol, i vaig pensar que podia adaptar-lo, donant-li tot un altre sentit.

—El que expliques al començament sobre els llobaters deu tenir un fonament real…

— Els llobaters existien. De fet, quan vaig començar a escriure la peripècia d’aquest personatge contemporani, en Llorenç, el vaig voler connectar amb la història del pastoret. Buscant documentació, vaig trobar un article d’en Josep Maria Massip (l’expert que més en sap, de la relació entre el llop i l’home a Catalunya) a la revista Mètode. Hi explicava la dissortada història d’un pretès llobater que va ser penjat per bruixeria el 1619 a Sant Feliu de Pallerols. Llegint-ho, vaig veure que ja tenia la connexió. Els llobaters eren gent que, a canvi d’una quota mantenien els llops lluny dels ramats. Era un ofici ben «normal», com el de metge o manescal. Aquestes persones tan íntimament relacionades amb els llops, em donaven molt de joc.

Carles Terès

—Un personatge que, des de bon començament, se’ns mostra intrigant és l’Agustí, el germà gran de la Laura. De fet és el primer pressentiment d’aquesta malaltia que implica un trasbals metamòrfic tan gran que l’home que ho pateix es torna… bé, es torna una altra cosa…

— L’Agustí va començar com un personatge secundari, basat en una persona del poble molt pintoresca i intel·ligent. Però va anar agafant protagonisme fins tenir molt poc a veure amb el seu model. Representa la llibertat extrema, i això, per mi, està molt relacionat amb la licantropia.

—Sobre l’Agustí, encara… bé, no hi ha dubte que aquest paio és, com a mínim, especial. «L’Agustí no confiava en la naturalesa humana per progressar en el coneixement i la saviesa. Estava convençut que la civilització acabaria abocada a l’autodestrucció per culpa de la desídia mental i la ignorància induïda pels grans grups de comunicació»

— És això: una persona que ha voltat pel món, curiosa, que ha anat formant-se de manera autodidacta i ha arribat a les seues pròpies conclusions, bastant encertades. El que passa és que a ell tampoc li agrada de fer-ne difusió. És una persona que va totalment a la seua.

De fet, les seves aficions són ben diverses: del més gran al més remenut….

— Tot el que li desperta curiositat, ho investiga. Si cal li demana al seu cunyat [en Llorenç] que li busqui a internet. Després en treu les seues pròpies teories, que poden ser equivocades (que no sempre) però que tenen una línia lògica molt coherent.

Hi ha, en la qüestió formal, una imitació de la llengua de la Franja, del Matarranya, que a mi m’ha semblat molt reeixida, Això devia comportar feina… i, sovint, disparitat de criteris.

— Per mi, la imitació al llibre és l’estàndard del narrador. La llengua dels personatges és la «natural». La qüestió del dialecte… aquí al Matarranya estem molt ficats en el tema lingüístic; per tant, tampoc no ha estat tan difícil. El més laboriós ha estat diferenciar la parla de l’Alt Matarranya (la Pobla de Llobosa) de la de la plana (Capçades). A dalt parlen més morellà i a baix més tortosí. A més, jo tinc el meu propi idiolecte, barreja del català matarranyenc de ma mare, ribagorçà de mon pare i la mica de barceloní que se’m va enganxar quan hi vaig viure. Per això vaig haver de consultar amb gent experta i nadiua que m’aclarissin els matisos. Va ser una feinada però volia que tingués versemblança, igual que els cicles dels llauradors o la resta de detalls de l’escenari.

—En Llorenç està inquiet, però podríem dir que no s’acaba de desesperar mai… Ara, també s’ha de dir que és reconfortant tenir una dona al seu costat com la Marta, vull dir la Laura, que sempre és al peu del canó…

— Ell va descobrint coses que de fet mai no acaba de saber si són reals o no. Sempre és pitjor quan t’ho imagines que quan ho vius (com quan tems una malaltia i, quan te la diagnostiquen, hi fas front i punt). En Llorenç es va adaptant a la situació, a la realitat que va descobrint. Potser si s’ho hagés imaginat quan vivia feliçment a Barcelona, hauria dit «ui, jo no me n’hi vaig a viure, al poble!», però quan hi és… no és tan dolent com pareix. I sobre la Laura, volia que els personatges fossin molt feliços (fins i tot més del normal), i en Llorenç, que és una mica cagadubtes i «bohemi», troba el seu complement perfecte en ella, una científica, arrelada a la realitat i a la terra. És nadiua de la Pobla, cosa que li ha permès integrar-lo a la societat llobosenca. Perquè aquest és un altre tema: la licantropia és també una al·legoria de l’adaptació d’un medi urbà a un entorn totalment rural.

Carles Terès

—Em parlaves de felicitat i no cal que revelem res, però és una novel·la que acaba bé

— Suposo. No ho sé. No acaba malament. Depèn. Queda una mica obert, el final…

—El teu nom ja deu figurar en aquest subgènere de la novel·la de misteri, o fins i tot de terror, que és la història de l’home llop i derivacions… El que passa és que, en la teva, hi ha, encara, com una mena de costumisme atàvic que hauria fet aplaudir els autors i els crítics del Modernisme, ¿no trobes?

— És que de jove vaig llegir-me, tots seguits, Els sots feréstecs, La Punyalada, Vida i mort d’en Jordi Fraginals, Josafat… una literatura que em va sorprendre per la potència, per la modernitat i per l’ús del llenguatge… suposo que això em va influir. I el meu entorn rural. Per mi una novel·la, encara que sigui fantàstica, ha de tenir personatges de carn i ossos, paisatges reals… Si no, perd la consistència… Potser per això es pot dir que té força costumisme, d’atavisme. De fet està basada en una llegenda d’aquí, tradicional.

Anuncis

One thought on “Entrevista de Jordi Llavina a «Núvol»

  1. Retroenllaç: Entrevista de Jordi Llavina a «Núvol» | L’esmolet | La Franja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s