Petits i/o humiliats

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.