Els additius de Disney Channel

La Comarca, columna «Viles i gents», 26 d’octubre de 2012

Ja he parlat altres vegades del “Terrible Desert Televisiu” en què s’ha convertit la televisió des de l’adveniment de la TDT, sobretot per als aragonesos que hem deixat de veure els canals catalans en benefici de tertúlies-porqueria, tele-tendes i aberracions diverses. Les persones adultes, a qui se’ns suposa prou madurs per a tenir un criteri format, només hem de passar de llarg d’aquests canals nocius. El gran problema ve quan hi ha criatures a casa. Elles estan indefenses davant tot el que surt a la pantalla (com també ho estan davant de l’alimentació, per exemple). Un tema recurrent, quan ens ajuntem unes quantes persones amb fills, és l’estil de vida que transmet (encomana, s’hauria de dir) Disney Channel. I l’addicció que, incomprensiblement, provoca entre els menuts. Ens hem trobat que prefereixen mirar-se qualsevol sèrie emesa per aquest canal, que una pel·lícula infantil d’èxit. És un fenomen estrany, com si als programes hi posessin un ingredient secret que els creés dependència (com diuen que es fa amb el tabac o amb algunes begudes refrescants). Per això cada volta som més els que acabem esborrant-lo dels nostres aparells. Tot i així, la resta d’oferta no és gaire edificant, per la qual cosa hi ha qui arriba a l’extrem de relegar la tele al quarto dels trastos. Un altre inconvenient de l’actual “mercat” televisiu és l’idioma. Si mirem l’oferta televisiva, els bilingües no existim, ni a Aragó ni a Espanya. Per a suplir estes carències tenim internet, que ens permet veure els programes que ens interessen quan ens convé. Els joves ho tenen molt clar, i els adults ens hi anem apuntant. Mals temps, per a les empreses televisives (i bons per a la lírica).