La crisi com a termòmetre

(La Comarca, columna «Viles i Gents», 4 de juny de 2010)
Des d’aquelles primeres convulsions als Estats Units, la crisi ha anat avançant, inexorable. Primer ens va esclatar la bombolla immobiliària, ara ens enfrontem a les mesures proposades-imposades per l’FMI. Hi ha hagut algun efecte positiu, per exemple que els nostres fills han entès que això de «Ho vols? Ho tens!» és una enganyifa. Però per desgràcia, la cara negativa és la que predomina. Sobretot ara que el govern s’ha vist obligat a renunciar a gran part del seu ideari social per aplicar els dolorosos «remeis» de l’FMI. Un altre espectacle poc edificant és veure com el partit majoritari de l’oposició ha enterrat el patriotisme i ha passat a exercir un arribisme impropi d’una formació que vol governar. Si ara es convoquessin eleccions i les guanyessin els populars, es veurien obligats a mantenir les mesures contra les quals han votat –i que, vés per on, han aplaudit fervorosament els seus coreligionaris europeus.
Hi ha també situacions poc exemplars protagonitzades per la gent del carrer. En una recent estada a la Vall d’Hebron, una agradable administrativa de l’hospital, amiga dels veïns d’habitació, solia venir cada tarda a fer-la petar. S’hi estava una horeta ben bona xerrant amb els pares del xiquet ingressat. La darrera vesprada duia un adhesiu al pit on hi posava «No al retall del 5% del nostre sou». Després de la llarga visita, ben entrada la nit, s’acomiadà. «Tendré que ir a trabajar un rato. Plegamos a las 10, pero nos vamos un cuarto de hora antes, pues a esa hora no llama casi nadie». Com autònom collat per la crisi, se’m va enterbolir una mica l’ànim. No em quadrava la reivindicació amb aquella hora llarga diària manllevada al sou que entre tots li paguem. Sóc un defensor del sector públic. La sanitat, l’ensenyament i tants serveis bàsics estan plens de treballadors que fan bé la seua feina. Per això em dol quan algú corrobora amb la seua actitud tots els tòpics sobre les funcionaris.