Ficció?

Ja em disculparan, però no em veig amb cor d’escriure sobre res relacionat amb l’actualitat. Estic de vacances mentals —que no laborals—, desconnectat d’unes notícies cada volta més allunyades de la realitat que jo conec. Sé que els lectors d’aquest mitjà valent busquem (jo el primer) anàlisis i opinions que ens ajudin a entendre el món que ens ha tocat viure, des d’una postura lliure i compromesa amb els més desafavorits. Per això em sap greu que ensopeguin amb aquesta columneta, que, a sobre, és de les poques redactades en català —un dels dos idiomes patrimonials del nostre país, com tots sabem o hauríem de saber.

Com a conseqüència d’aquesta meua dimissió dels temes d’actualitat, he acabat restringint les meues lectures quasi exclusivament a la ficció. Ha estat un procés involuntari, un acte reflex. Com quan el cos ens demana una amanida ben simple en comptes d’un plat calòric i proteínic.

Se m’acumulen periòdics i revistes pendents de llegir que acabaran al contenidor blau pràcticament sense obrir-los. Em limito a llambregar els titulars, a resseguir d’esma algun fil a Twitter o a escoltar un fragment de tertúlia radiofònica. La sensació que em deixa tot plegat és sempre d’una impotència amarga. Tot de gent mastegant l’actualitat fins a fer-ne una bola impossible de processar pel meu desgastat sistema de raonament. Només cal agafar una notícia (entrevista, reportatge, anàlisi…) i llegir-ne els comentaris a les xarxes socials. Fets que semblen incontrovertibles o, si més no versemblants, són retorçats pels opinaires fins a convertir-los en detritus sense sentit. Ningú vol (volem?) escoltar res que s’aparti de la pròpia visió monolítica del món. Diàleg de sords. I això em produeix una gran desesperança en les possibilitats de millora de la nostra espècie. Informació efímera i voluble, líquida, que no deixa cap altre rastre que un regust agre al fons del paladar. No m’aporta res, ans al contrari: m’embruta les connexions neuronals i m’esclafa l’ànim.

Per sort em queda el refugi de la ficció. Les novel·les, els contes, les pel·lícules i —només faltaria— les sèries. Tant se val si la història passa en una terra de fantasia, en un futur distòpic o en una societat a l’altra punta del planeta. És aquí on trobo, sense proposar-m’ho, les claus de la naturalesa humana, de l’esdevenir del món. La ment se m’eixampla, la visió de l’entorn se’m fa més profunda. Consumir ficció, en definitiva, em connecta més amb la realitat que les notícies o les tertúlies d’actualitat.

Per tot plegat, avui no em veig en cor de denunciar les moltes injustícies que ens afligeixen, ni de reivindicar els drets que ens furten cada dia que passa. Potser el proper camí, amb la carícia de la tardor.

Alcanyís, setembre de 2018. Publicat a AraInfo, el 23 de setembre de 2018

 

Foto: (CC) Rawpixel