Felicitats

És curiós com sovint se’ns escapen els moments feliços. Bé, no se’ns escapen, senzillament no som conscients que allò que estem vivint ho recordarem més endavant amb nostàlgia. La nostàlgia és mentidera, ja ho sé, un recurs per suportar els moments difícils o també, en el meu cas, fer quatre ratlles embriagades. La vida, com a tothom, m’ha pegat algunes garrotades. Coses que si les hagués vistes per un forat, m’haurien semblat impossibles de viure. Però vet aquí que passen els dies i, com el protagonista de la Balada de les estrelles d’en Sagarra (i ara que ho penso, com el títol de les enyorades columnes del company Sistac), he mirat d’ensenyar les dents i pensar que, amb cada sotrac “em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”. Ser a prop de les estrelles deu ser una metàfora poètica de la mort. O de la llibertat, tant se val.

En tot cas, ja fa temps que vaig decidir de ser conscient de l’ara i aquí. De temps per a la remembrança sempre en tindré. Tinc la sort que les filles van fent la seua via i que, malgrat les fuetades d’adolescència, la llavor que hi vam plantar ha germinat i s’expandeix en llurs persones. Ser-ne conscient és una sensació difícil de descriure. Ara ho veig: és la felicitat.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 134, juliol-agost 2017

Un dia al riu

Balada de les estrelles
Josep Maria de Sagarra

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me’l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m’han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l’ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l’enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l’esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l’espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S’ha fet pirata del mar
i és amo d’una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d’un virrei
ha penjat a l’arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d’aquest món
i l’amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m’escapcen el cos
tindré l’ànima desperta
la meva pell se’n riurà
de l’ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles