Ara que ve el fred

Ara que ve el fred, les criatures vegetals semblen aclucar els sentits i retirar-se al seu dedins de saba i fibres. Els animals hi són, però d’alguna manera respecten aquest recolliment. Així és com el silenci s’apodera del paisatge, sobretot a les nits, les nits sense grills.

Per això provo d’evitar el terrabastall que emeten els opinadors d’estofa espúria a través dels canals electrònics i hertzians. Em perjudica la salut comprovar el creixement sense aturador dels corrents polítics que fomenten els instints més bruts i egoistes de l’espècie humana. Han desvinculat la paraula ‘llibertat’ de la fraternitat i la igualtat que l’acompanyaven; fins al punt que ara, qui invoca la llibertat, en realitat diu «deixa’m fer el que em roti i no em toquis gaire els pebrots».

Per això intento, des del silenci de Torredarques, limitar-me a treballar mentre aguaito la vida no humana que passa a l’altra banda del vidre.

No trobo a faltar cap de les bestioles que rondaven per l’era a l’estiu, ans al contrari: n’han aparegut de noves. No és que n’hi hagi una gran varietat, tan a tocar del poble i a plena llum de dia, però això em permet observar-les millor, reconèixer-les. Hi ha els frits, que segueixen espicossant-hi invertebrats. Potser s’han fet més atrevits, perquè a voltes s’aturen amb un desvergonyiment impropi a l’ampit de la finestra, em llambreguen i se’n van. També es persegueixen els uns als altres. (Voldria creure que juguen, però segurament combaten pel territori de caça. La natura és així.)

De tant en tant passa un gat de color gris tigrat que ho sotja tot, pres d’una gran tensió. Camina ajupit, amb lentitud, com si intentés no fer soroll. Qualsevol moviment, imperceptible per mi, li fa girar el cap amb brusquedat. Tan bon punt m’intueix rere el vidre, desapareix al trot. N’hi ha un grupet de tres o quatre una mica més joves, que no tenen tanta temor, i que juguen per les eres. Juguen o cacen o practiquen la caça a través del joc.

Amb el fred també han aparegut els estornells, que van en estols. N’aterren mitja dotzena a la cerca d’aliment, i s’envolen al cap de no gaire estona. A voltes n’hi ha un a la teulada més alta i piula de maneres diverses, com si cridés els companys en idiomes diferents, fins que marxa perquè se’n cansa o perquè veu que el miro. I les cueretes blanques, que en teoria s’hi estan tot l’any, però que a l’era només hi venen quan ja no fa calor.

De tant en tant, el regal d’una àguila perdiguera, o d’un milà reial, i també els voltors, que quan n’apareix un, tot seguin en venen més.

Finalment els cabirols, que abans només veia quan m’allunyava de la vila, però que ara ja s’atreveixen a pasturar als bancals erms de l’altra banda del barranc. De cabres no en veig —potser la sarna les ha delmat—, i de raboses només alguna, quan encara és fosc i respiro uns glops de nit al balcó abans de començar la jornada. Aquesta matinada, però, a poques passes de la porta de casa, la raboseta ha deixat l’advertiment, en forma d’excrement, que nosaltres som els intrusos. No li tindré en compte. De moment.

«De tant en tant passa un gat de color gris tigrat que ho sotja tot, pres d’una gran tensió.» / Carles Terès.

Torredarques, novembre de 2022. Publicat a AraInfo, novembre de 2022

Advertisement

One thought on “Ara que ve el fred

  1. Retroenllaç: ARA QUE VE EL FRET | Entre pàginas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.