L’amic i la democràcia

Vaig tindre un molt bon amic que era comunista, dels de pedra picada. Parlo en passat perquè va morir, com se sol dir, a la flor de la vida ara fa disset anys. Son pare ja havia estat militant del PSUC, detingut pels nazis a la II Guerra Mundial i empresonat pel franquisme entre 1949 i 1959. La ideologia, doncs, l’havia mamada a casa.

Quan érem uns barbamecs que fèiem BUP i COU, debatíem llargament de camí cap a casa: que si la lluita de classes, que si l’alliberament nacional, que si la URSS, que si la religió… Argumentalment jo no li arribava ni al turmell, no tenia la seua intel·ligència, capacitat de síntesi ni oratòria, i les meues lectures es limitaven als llibres de por o ciència ficció. Ell, en canvi, ja navegava pels tractats d’història, els clàssics i la teoria política. Tanmateix era dels que t’escoltava atentament i, després, aportava els seus arguments amb calma i educació.

Eren els anys de la transició, quan la democràcia a les Espanyes era una promesa de llum després del túnel que acabàvem de passar, on s’havia asfixiat el pensament de la generació dels avis, dels pares i la dels germans més grans.

El temps va seguir el seu pas inexorable i cadascú vam fer la nostra via; ell amb la història i el partit i jo amb el disseny i les eines de tall. No vam deixar de trobar-nos, ni que fos un o dos camins l’any. Seguíem amb les nostres tertúlies passejant pel barri on havíem crescut o en un bar del Raval, prop de l’Escola Massana. Parlàvem d’allò que parlen els vells amics que es veuen molt de tant en tant: la vida, les noies, els estudis, la feina… Sempre em demanava veure què estava escrivint, i si no l’hi duia res, em renyava. Però al final apareixia la política. M’explicava viatges, lectures, experiències relacionades amb la seua ideologia. L’ensulsiada dels règims comunistes europeus no va minvar les seues conviccions. Creia que les persones érem bones per naturalesa, que el nostre instint natural era que treballéssim units pel bé comú, que ningú quedés enrere, que els forts ajudessin els febles. Allò de l’«home nou». Jo seguia pensant, malgrat les decepcions que acumulava, que la democràcia era el menys dolent dels sistemes: al capdavall, és la gent qui tria. Ell em rebatia amb l’argument que les democràcies estaven manipulades per les grans fortunes, que eren les que controlaven els missatges que arribaven a la gent via els mitjans de comunicació. No ens posàvem mai d’acord, però era enriquidor veure les coses des d’una altra perspectiva.

Ha passat molt de temps des que el vaig veure per darrer camí, força malalt però tan animós com sempre. Les democràcies s’han anat implantant i, paral·lelament, hem anat perdent drets que fa una dècada semblaven innegociables. Els mitjans de comunicació s’han multiplicat exponencialment i les elits en controlen la immensíssima majoria, fins al punt que ja hem acceptat com a normals els «fets alternatius» o notícies falses que ens administren sense vergonya. Però tots estem ben tranquils, distrets amb les joguines que han diluït el nostre pensament en un magma de banalitat, immersos en l’entreteniment infinit.

El meu amic a una manifestació de 1983 (Fundació Pere Ardiaca)

Alcanyís, abril de 2022. Publicat a AraInfo, abril de 2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.