La dimensió coneguda

Tot passejant per Gratallops vaig veure, en un banc cobert de pinassa, tres o quatre llibres aparentment abandonats. Escampats entre les fulles seques hi havia alguns plecs que s’havien després d’un dels volums, fet malbé potser per la intempèrie o per la descurança de l’anterior propietari. Fulls morts entre fulles mortes. Se’m va encendre el llumet i vaig capir que em trobava davant un punt de bookcrossing. M’hi vaig asseure, no en va els llibres tenen sobre mi un poder d’atracció irresistible.

Lo déu dels lletraferits em va somriure perquè un d’ells era Mites, llegendes, creences, de l’escriptor i periodista Néstor Lujan. Vaig fer una ullada al pròleg on vaig esbrinar-hi que es tractava d’un recull d’articles que s’havien publicat, per a goig dels lectors, a les edicions dominicals del diari Avui de principis dels 90. Vaig prendre el llibre, amb la promesa de tornar per deixar-ne algun altre a la propera visita.

Ja a casa em vaig adonar que a la contracoberta hi figurava com a coeditora Caixa Manresa, una entitat que, com tantes d’altres, fa anys que ja no existeix. No vaig poder evitar de preguntar-me què se n’havia fet, de tota aquella xarxa de petites caixes d’estalvi que donaven servei a les persones del seu entorn geogràfic. Absorbides, fusionades o directament liquidades. Jo no n’entenc un borrall, d’economia, però no m’explico com es va passar d’un sistema financer arrelat al territori, amb moltes dècades de tradició, de dimensió racional, proper als clients, que donava servei a famílies d’una manera amigable, a la monstruositat actual, on uns pocs bancs —que només responen davant los grans accionistes— s’han fet los amos, no només dels nostres estalvis, sinó de les nostres vides.

I és que, en pocs anys, tot ha passat a ser macro i a estar en molt poques mans. Macrogranges, macrocultius (de llavors patentades, és clar), macroparcs eòlics i fotovoltaics, macroempreses de comunicació, macrocadenes de comerç i d’alimentació, macrotecnològiques… Ens han venut que és l’única manera de ser sostenibles econòmicament, però està clar que és una macromentida. Avui dia només importen los beneficis que s’emporten uns poquíssims sense escrúpols. Los petits col·lectius i les persones individuals hem deixat de tindre importància, no som rendibles.

Per acabar-ho de reblar, les empreses de seguretat ens posen la por al cos per a què contractem llurs serveis. Una quota a canvi de protecció per a les nostres minses pertinences. Aquesta «protecció» em recorda a la que ofereixen los mafiosos a les pel·lícules: tu paga i així t’estalvies «accidents».

Tot plegat s’ha fet tan macro, que és inabastable. Potser ha arribat l’hora de recuperar la dimensió humana de les coses. La dimensió coneguda.


Falset-Alcanyís, gener 2022. Publicat a AraInfo, gener de 2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.