‘Long may you run’

La carretera d’Alcanyís a Torredarques s’ha convertit, després de dos dècades d’obres intermitents, en un trajecte de conducció plaent. Especialment a partir de la Vall de Lluna (Valdeluna, segons la irrespectuosa retolació), que és lo darrer tram finalitzat.

Massa sovint em toca de fer el viatge amb pressa, però de tant en tant passa que no em cal ser a casa una hora concreta, ni estic afamat ni massa cansat per desitjar arribar-hi el més aviat possible. És com a mi m’agrada conduir, amb lo motor al trot tranquil, conscient del paisatge que travesso. Passades les Ventes de Valldalgorfa, los pins s’ensenyorixen de l’entorn, esquitxats de bancals d’ametllers, olivers i alguna vinyeta. Com més al sud, més alçària, més bosc i més fresca. La major part de l’any, fem los quaranta-i-pocs quilometres sense trobar-mos gaire més de mitja dotzena de vehicles en tots dos sentits. L’agost, però, és diferent. Lo nostre tram d’N-232 s’omple de turismes que van i venen de la vall de l’Ebre a la costa del País Valencià.  

És agost, divendres cap al tard i no tenim pressa. Al nostre davant s’allarga la carretera flanquejada de pinedes, i pels altaveus de la furgoneta l’Emmylou Harris canta una de les meues cançons preferides d’en Neil Young, Long may you run. Lo motor ronca, suau, a poc més de 1.500 revolucions. En un moment donat, faig un cop d’ull al retrovisor i veig que duem uns quants cotxes enganxats al darrera. Espero que no m’isca cap senglar o cabirol que m’obligue a frenar en sec, fet que podria produir una desgràcia. Però confio en lo bon seny de l’animàlia, ve-t’ho aquí. Per sort, aviat arriben les línies discontínues que permeten als inquiets avançar-me, rabents.

La serra de la Cogulla (©C. Terès, 2013)

Passat Mont-roig, lo paisatge es torna grandiós. Les muntanyes que s’albiren s’eleven pel damunt dels 1.000 metres i, en los vessants atapeïts d’arbres, hom hi endevina presències misterioses que estimulen els sentits. Quan agafem el trencall de Torredarques, los cotxes que ens seguien continuen llur camí apressat. No puc evitar de preguntar-me com poden passar de llarg d’esta bellesa. Potser n’hi ha que van cap a Morella o cap a algun dels pobles de la seua comarca, enclavats també en indrets impressionants. Molt em temo, però, que la majoria fan cap a la xafogor massificada de la costa mediterrània. Suposo que, al capdavall, és una sort, atès que si tothom fos sensible a la seducció d’estes terres, les presències del bosc (i el bosc mateix) acabarien fugint vers indrets més remots. O desapareixent.

Torredarques, agost 2021. Publicat a AraInfo, agost de 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.