Lo batec dels arbres

Los arbres formen part de la meua vida. Hi penso mentre vagarejo pel barranc del Toll d’en Vinya. És l’hora darrera de llum del darrer dia d’octubre. La tardor m’és l’estació preferida; potser perquè hi vaig néixer, potser perquè desapareix, per fi, la cridòria de l’estiu. O tal volta perquè el sol ja no s’enfila tan amunt, i les coses apareixen bellament il·luminades. Hi ha els bolets, és cert, que si me’ls trobo em faig content, però que només són l’excusa per anar bosc endins, sense pressa ni destí, l’ull amarat de detalls —invisibles per al caminant que sap on va.

M’aturo vora uns pins altíssims. En esta terra nostra, sempre escassa de nutrients, no és habitual trobar-se un grup d’exemplars d’eixa magnitud. Travesso la llera eixuta i segueixo el caminet que acompanya el barranc. A la meua esquerra hi ha un seguit de bancals ben pentinats d’oliveres —les venerables oliveres queretanes. A la dreta, lo curs hídric latent alimenta una espessa vida vegetal. Em crida l’atenció l’abundància de carrasques i d’algun roure. Són exemplars grossos, dignes de ser catalogats com a monumentals. Més endavant m’endinso en unes feixes d’ametllers ofegats pels esbarzers, lo fenàs i les gavarneres. Entremig de l’herbassal, hi trobo un casupó d’obra vista, sense porta i amb rastres fossilitzats d’activitat humana.

La llum directa del sol ja no hi és. Ara resta aquella grisor dolça que convida a la retirada. Los moixons diürns s’apressen a tornar a joc, i els que ja hi són protesten la meua intromissió amb una revolada aspriva entre les fulles. Em sap greu.

Arbres, cel i muntanyes (©Carles Terès, 2018)

Retrobo la pista una mica esgarrinxat —la revenja dels esbarzers. Veig la punxa del Tossal d’Orta, ja a les Catalunyes, i, en tombar un revolt, lo pi que m’indica el camí del nostre maset. Penso que ha crescut molt, des que fa quasi trenta anys li vaig llevar les branques més baixes per donar-li un port més arbori. Ara és tan alt que me’n sento orgullós, com si fos un fill que hagués fet sort a la vida. Al bancalet que tenim allà a la vora, hi vam plantar uns arbres d’aquells que no cal tenir-ne cura perquè són aborígens. Els fruits que donen, a més, són de la mena que només fan profit a les bèsties de pèl, ploma i escata —si més no, en temps d’abundància com los d’ara. L’amic forestal que me’ls va proporcionar va tindre una bona pensada.

Toco l’escorça del pi, i després la del roure —que mon iaio va tallar fa més de mig segle i que, tossut, va rebrotar fins assolir la corpenta dels arbres centreeuropeus— i intento sentir-ne el batec. Si tot va bé, em sobreviuran, igual com ho faran les filles. Les netes potser posaran los palmells sobre eixos mateixos troncs i, elles sí, en sentiran lo batec que ara comença.

Queretes, octubre 2020. Publicat a AraInfo, novembre de 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.