Veu en off*

Aquell havia de ser el darrer dia de tranquil·litat. Ells no ho sabien, no ho podien saber. Per açò jeien sadolls en el llit matrimonial. L’endemà començarien els dies terribles, les males i inesperades notícies, l’amargor, el neguit.

Tenia els ulls tancats, sentia la son que se l’enduia en una migdiada amable. De sobte, però, va tenir la certesa inapel·lable que estaven vivint el darrer dia de felicitat.

De primer va voler foragitar la sensació —massa pel·lícules, massa novel·les on una veu omniscient anticipava al lector allò que els pobres personatges ni sospitaven.

Es va incorporar, amb cura de no desvetllar l’esposa. Ella es va remoure una mica sobre els llençols humits de suor, però romangué dins el son.

Al defora plovia pesadament, sense ganes, amb una cadència d’aixeta mal tancada. Se sentien les converses banals dels veïns, esquitxades de rialletes inofensives. Tot plegat traspuava una certa sordidesa, una quotidianitat anodina que, tanmateix, li resultava agradosa, confortable. El darrer vincle amb la normalitat.

Per això no podia permetre l’arribada de l’endemà.

Abandonà la cambra. Va fer un riu i després eixí al balcó. Repenjat a la barana es quedà mirant com, cinc pisos més avall, els gotellots rebentaven contra l’asfalt i els cotxes aparcats. (Ho sabien, les gotes, que deixarien d’existir al cap d’uns segons?) Aquest pensament el féu somriure —retornava a l’adolescència o què?

Mirà l’hora d’esma. El seu fill no podia trigar. (Fill? Quin fill?)

Tornà a mirar-se el rellotge. Era un Duward extraplà color llautó, amb corretja metàl·lica elàstica. Li havia donat son pare. Li furtarien pocs anys més tard mentre es dutxava al vestuari de la piscina. Quin disgust.

Alguna cosa se li revinclà dins el cap. Va ser una sensació torbadora, com el vertigen d’abocar-se a un abisme inesperat.

Entrà de nou al pis. Sa mare feia mitja asseguda a la butaca d’escai imitació de pell negra. A la Inter imitació de fusta hi havia l’Antonio Garisa i el Tony Leblanc que es cridaven l’un a l’altre (dialogaven a la madrilenya, com deia sempre el pare).

—Vols berenar? —féu la mare sense apartar els ulls de la tele.

Anticipà el gust de la llesca de pa amb vi i sucre al paladar.

—Sí, mama.

Simultàniament, hauria d’haver rebut una trucada de la guàrdia urbana dient-li que el seu fill havia estat atropellat fatalment a la Gran Via. Però, és clar, açò només ho sabia la veu en off.

*Publicat dins el recull Punts de fuga, (Males Herbes, 2015).

©Carles Terès, 2018

One thought on “Veu en off*

  1. Retroenllaç: Una crítica tardana de la meua aventura temporal a «Punts de fuga» | L'esmolet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.