El fulgor i la decadència

Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la porta, procurant-me el menjar i la roba i els estudis i el que calgués. Poder ser un petit tirà amb ells perquè sabia —d’una manera instintiva, animal— que mai no em fallarien.

Ara tot això ja no existeix. Ara el pare és mort de fa molts anys, la mare n’ha fet ja setanta-nou… i ara són els nostres braços els que hi són per emparar les filles si mai defallissin.

M’ha vingut la tristesa sobtada, en aquest vespre d’Alcanyís, en sentir una cançó dels Simon & Garfunkel, una de les antigues, i saber que ells son ara uns ancians —si és que encara són vius— i que fa anys i panys que estan barallats. I tot va així. Fulgor i decadència sense gairebé adonar-te’n.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 146, juliol 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.