Waterboys

Sonen The Waterboys. La cançó em transporta a un temps on lo món pareixia molt ample. No ho era gens, d’ample, però era bonic que ho paregués. Una feina prou bona, un piset compartit en un edifici rònec de Gràcia, esta mena de coses.

Però hi havia el món rural, que m’estirava. Lo món rural és molt bell. Hi ha les arrels que s’endinsen en el passat i et projecten cap al futur. Les arraïls, que ens reclouen en un univers que aparentment ens pertany; un univers d’oralitat, de records mitològics, de cadastres i papers privats escrits amb la cal·ligrafia de supervivència dels avantpassats. En realitat som nosaltres, que pertanyem a les cases i a les finques. Però això ho puc dir jo, que no he hagut de suar sang per sobreviure, que no m’ha calgut sacrificar tots los meus dies i la meua salut per ajuntar quatre bancals i un sostre.

Se’n va la cançó i queda el silenci. Al defora hi ha un paisatge que no és el de la meua infantesa, ni el de la meua joventut. Tanmateix sento, equivocadament suposo, que li pertanyo. En realitat, com va dir no sé qui, tot plegat és un sospir, de tan ràpid com passa.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 143, novembre 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.