Valents o beneits

Fa uns quants anys vaig llegir la novel·la La vida somniada d’Ernesto G. (2012), on l’escriptor Jean-Michel Guenassia relata el periple d’un metge jueu de Praga, Joseph Kaplan, per terres europees i algerianes al llarg del convuls segle XX. Del llibre en vaig subratllar alguns fragments que em van cridar l’atenció. Un d’ells elogiava les persones que defensaven la pau en aquells temps de patriotismes encesos de la II Guerra Mundial: «…tenia raó quan lluitava per la pau […] malgrat la certesa inexorable de la derrota, sense temença als sarcasmes i el menyspreu. Ni a les acusacions de covardia. Els pacifistes són els més valents. És tan fàcil fer la guerra, matar el veí, esbudellar els infants, ser el darrer en sobreviure… quan només hauria calgut de voler que tots visquessin». Noranta anys abans, Josep Carner havia publicat un conte breu anomenat «La Guerra» (La creació d’Eva i altres contes, 1922) on, en forma de rondalla, ens explica la peripècia d’un pobre minyó que «com que de seny no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú». Aquest minyó se l’enduen a fer de soldat i quan, finalment, es troba a la trinxera prest a disparar, descobreix astorat quina mena de cosa és això de la guerra: «…abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia: —Ei, que aquí davant hi ha gent!».

Valents o beneits… tan difícil és ser pacifista? A priori no hauria de ser-ho, atès que sembla l’actitud lògica si es vol evitar la mort i la destrucció. A l’hora de la veritat, però, el pacifista acaba essent mal vist per companys i adversaris. Els primers perquè el consideren un ingenu, un covard o fins i tot un traïdor. Els segons perquè aquesta actitud els priva d’un motiu per atacar-los (no és agradable agredir algú que no es defensa). Al pacifista se l’acusa de pensar-se que té “superioritat moral” perquè és capaç de resistir l’impuls de tornar-s’hi amb els mateixos mètodes que els que l’apallissen.

Una altra dificultat del pacifista és que sovint lluita contra qui posseeix el poder. I qui mana sempre troba la manera d’interpretar qualsevol acte de dissidència o resistència passiva com a violència, encara que no hi hagi ni una bufetada. Al final, les sentències poden ser tant o més dures que les aplicades als que cometen delictes violents o estafes a l’erari públic (que també és una forma de violència contra els més desvalguts de la societat). Aleshores, els companys del pacifista li recriminen: “Ja t’ho dèiem nosaltres, que t’hi hauries d’haver tornat”. I si finalment, després dels cops, dels càstigs i les calúmnies el pacifista defalleix i venta un cop de puny, uns i altres somriuen satisfets i exclamen: “Ho veieu com no eren tan bons? Tots són iguals!”.

Per tot això penso, com escriu en Guenassia, que «els pacifistes eren els més valents». Ho eren i ho són.

Il·lustració ridiculitzant els objectors. / Archibald English
Il·lustració ridiculitzant els objectors, feta per l’artista Archibald English

Torredarques-Alcanyís, agost-setembre 2019. Publicat a AraInfo, setembre de 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.