Mecànica elemental

Foto de Jack Douglass en Unsplash

Foto: Jack Douglass a Unsplash (CC)

La meua incompetència per la mecànica és absoluta. Secretament, però, penso que si m’hagués hagut de guanyar la vida collant cargols o soldant cables elèctrics, ho hauria fet amb dignitat. M’ho fan sospitar els anys que vaig fer d’esmolet sota el mestratge de mon pare. (Retornar de manera duradora el tall a qualsevol estri no és una tasca senzilla.) També que, quan he tingut temps —o sigui, rarament—, he sabut sortir-me’n amb petites reparacions domèstiques. Els aparells mecànics tenen una lògica reconfortant: si tot és a lloc, ben ajustat i greixat, funcionen. Quan miro una pel·lícula ambientada en els anys d’abans de la informàtica, no puc evitar de sentir aquest confort, barrejat amb un lleu vertigen pel pas del temps. Hi veig automòbils, rentadores, màquines d’escriure… tot amb un aspecte sòlid i contundent, construïts peça a peça per durar. Recordo que, ja fa uns quants anys, li vaig preguntar al meu tiet Ramon, entès en cotxes, quines eines havia de dur al maleter. Ell em va dir que l’únic que necessitava era el telèfon d’assistència en carretera. Vaig pensar-me que era pel baix concepte que tenia de les meues aptituds manuals, però ell m’ho va desmentir.

—Jo mateix no en duc cap, de ferrament —em va confessar—. Abans era diferent: obria el capó del Diane 5, i amb un filferro i un tornavís el feia funcionar. Ara necessito anar al taller i que me’l connectin a un ordinador.

Aquests dies he dut a reparar la doble platina (amb control manual de volum d’enregistrament, poca broma) i el plat tocadiscos. Després de trenta anys llargs s’han posat d’acord per deixar de funcionar alhora. Potser feia mesos que eren morts, però com els faig anar tan poc, no me n’he adonat fins que ma filla gran em va demanar, quan celebràvem el seu aniversari, que posés el disc The dark side of the moon (petites alegries de pare). La reparació no és barata, la noia del servei tècnic m’ha comunicat el pressupost per telèfon i m’ha insinuat que, per aquest preu, podria comprar-me un dispositiu d’altaveus per al mòbil, la tauleta o l’ordinador. M’he mirat l’estanteria dels vinils i les rengleres de cassetes —molts d’ells enregistrats cançó a cançó de la ràdio i amb caràtula confeccionada artesanalment— i no he volgut renunciar a escoltar-los, ni que sigui un cop l’any. Per animar-me, la xicota m’ha dit que, amb la reparació, l’equip em pot durar trenta anys més. Així doncs, hem quedat entesos. En penjar he pensat que qui sap si té raó. Els cassetes potser sí, que s’acabaran deteriorant; però els vinils, tractats amb cura, poden resistir molt i molt de temps. Un amic meu melòman m’ho va fer veure: va engegar el tocadiscs sense l’amplificador i m’hi va fer acostar l’orella.

—Ho sents? —va xiuxiuejar— La música hi és, no és un conjunt de zeros i uns que poden fer-se il·legibles amb qualsevol pertorbació informàtica.

Quan m’enxampi l’obsolescència i les constants vitals se’m col·lapsin, ves a saber que se’n farà, de totes aquestes andròmines. Tampoc tindrà gaire importància, si més no per a mi.

 

Alcanyís, juny de 2018. Publicat a El Salto Aragón n.15, juliol de 2018

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s