Pròleg inèdit a «Licantropia»

[Aquest és el pròleg que no apareix en aquesta primera (esperem) edició de Licantropia. Me’l va escriure l’Artur Quintana i em va saber molt greu que no me’l volguessin incloure. Us el deixo aquí per als que vulgueu gaudir-lo.]

Les valls —aragoneses, catalanes, valencianes— del Matarranya, on passa majoritàriament aquesta novel·la, són terra brava, com les d’o Caurel, terra de llops i raboses, de senglars. Més encara ho devien ser al segle XVIII, en començar la narració, quan els llops campaven arreu i s’hi feien quasi els amos. I no us creguésseu pas això que diuen que de llops ja no se’n veuen per ací: no fa tant, uns deu o dotze anys, se’n va veure un a la comarca dels Ports, i nosaltres mateixos, la meua muller i jo, tres o quatre anys enrera, en vam veure un altre prop del barranc de les Torretes al terme de Bellmunt: era en ple dia assolellat, sorprenentment. L’animal es dreçava, dalt d’un tossalet no gaire lluny, no se’l veia afamat, més aviat llustrós, gris. Semblava ataüllar territori. Quan ens vam mirar, va fugir quasi sense adonar-nos-en, com una ombra. Jo, per allò de bien bale un tocho en a man, em vaig afanyar a trobar-ne un. I d’aleshores ençà, sempre miro de portar-ne. Al lloc, en explicar-ho, si no vam ser la riota, poc se’n va faltar. No se’n solen veure, de llops, al Matarranya, però hi són, és clar. La narrativa popular se’n fa ressò: en podeu llegir algunes mostres esplèndides d’aquests contactes entre homes i llops a Lo Molinar i a les obres d’en Desideri Lombarte —La Creu del Llop, …—, o a la narració que recull Josep Anton Carrégalo sobre la Punta de la Camiseta al seu llibre de la literatura oral de Mont-roig.
En Carles Terès, nascut i criat al Pla de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, i franjatí pels quatres costats —la mare de Queretes al Matarranya, el pare d’Estopanyà a la Ribagorça— de sempre s’ha sentit hereu d’aquesta tradició. Hi han ajudat també els llargs estius d’infantesa i adolescència passats a Queretes, revifats, i força, en emmullerar-se l’any 1993 amb torredarquina i passar a viure a aqueixa vila des d’aleshores. Els crítics hi veuran també molt Lovecraft, i el mateix Carles Terès, en proclama ací explícitament aquesta influència; tanmateix jo ja en tinc ben prou amb la matarranyenca. I encara més perquè l’autor, company de treballs i dies aragonesos, em va fer veure el caràcter licantròpic de la narració sobre la Punta de la Camiseta, una interpretació estimulant que jo no hi havia sabut trobar —i que és el punt clau de tota aquesta novel·la. Aleshores li vaig parlar del meu entusiasme pel Lokis d’en Prosper Merimée, que ja de molt jovenet m’havia impressionat; evidentment no era licantropia, car s’hi tracta d’un home-ós i no llop, però els paral·lelismes són evidents. També li vaig abocar, erudició oblige, que si el Wer del Werwolf alemany és parent del nostre vir o del garou dels loups-garous francesos, i que les paraules llop, wolf o likos vénen de la mateixa arrel indoeuropea que vol dir l’‘especejador’, l’‘esqueixador’. No calia: la licantropia feia ja temps que li bullia pel cap i anava prenent forma, amb canvis substancials encertats dins la novel·la. Aquesta temàtica amara la novel·la sencera, i el seu alè misteriós, sovint finíssim, sense deixar mai d’inquietar-vos, us acompanyarà per tota la lectura, i més enllà. Aneu-hi amb compte.
Haig de fer un incís. En començar aquest paper us he dit que l’acció de Licantropia passava majoritàriament a les valls del Matarranya. Però aquest topònim no surt mai en tot el text, i totes les localitats de les valls matarranyenques aragoneses i valencianes on transcorre la novel·la tenen noms que debades cercareu pels nostres atles: la Pobla de Llobosa, Prats Jussans, Capçades, Montclar, Valldepedra, Castellsaïd, les Balmes del Miracle,… . Tanmateix el lector, si vol, ho té fàcil per a identificar-les, ja que les viles properes a l’àrea matarranyenca que s’hi esmenten tenen noms ben reals: Alcanyís, Morella, Arnes, i conformen un triangle dins del qual se situen les poblacions més abans citades. Les restants poblacions —Barcelona, Olot, Vic, Banyoles, Reus, …— tenen totes noms coneguts.
En paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, Llorenç, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neoruralisme. Especialment punyents són les observacions que fa de la tètrica situació de la llengua catalana a l’Aragó, del despoblament i d’una incipient immigració. Tot i que la novel·la és escrita en tercera persona per l’autor omniscient, aquest s’arriba a identificar tant amb en Llorenç que no sempre és fàcil de destriar el que diu, veu o sent l’un o l’altre. Ho podreu observar en prou d’ocasions.
Un aspecte tractat amb molta cura per part de l’autor és el de la llengua que s’hi fa servir. L’autor, en Llorenç i els seus amics catalans ho fan en català estàndard passat pel tamís del parlar barceloní, mentre que els personatges matarranyencs parlen el català col·loquial de l’Aragó. Alguns, per haver viscut molt de temps a Catalunya, barregen els codis, com ocasionalment fa, volent o no, el mateix Llorenç. Hi ha encara més detalls d’aquest caire, que una lectura atenta us permetrà de descobrir.
Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès, com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels —pocs, hélas!— diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna «Viles i gents» del diari La Comarca d’Alcanyís, i del 2003 ençà publica la columna «L’esmolet» a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, ben trobada, que es pot observar a Licantropia —el cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar, …— vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis, un gran futur d’escriptura.

Artur Quintana

L’Artur Quintana es repensa de travessar a l’altre costat de la cova del Malcasat (nom inventat) prop de la punta de la Samarreta, per allò que pugue passar…
Amb la licantropia no s’hi juga.

 

 

Anuncis

One thought on “Pròleg inèdit a «Licantropia»

  1. Retroenllaç: Pròleg inèdit a «Licantropia» « L’esmolet - La Franja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s