La bona gent

Columna «L’esmolet», Temps de Franja núm. 112, gener 2012

Vull començar dient que, en els divuit anys llargs que fa que m’estic a Alcanyís, mai no he tingut cap problema pel fet de ser català de naixement i dir-me Carles enlloc de Carlos. Tanmateix les meues filles sí que han hagut de sentir-se alguna poca-soltada. Com ens diu la filla gran, això de ser anticatalà és «lo normal», aquí. Ho il·lustraré amb un parell d’exemples.

Fa pocs dies, la menuda va comentar-me sense perdre el somriure «saps que m’ha dit, avui, un xiquet? “Catalana de mierda”!». Anava per a desdramatitzar l’estirabot quan ella ha seguit «Jo vaig i li dic “Al menos sé dos idiomas, y tu sólo uno”, i ell m’ha fet un “Bah!” i se n’ha anat». Afortunadament s’ho ha pres com una altra criaturada de pati d’escola. Pel fet de ser negra ja se n’ha sentit alguna, d’animalada. Ara li toca rebre per causa de la seua llengua. En fi.

L’estiu passat, tot endreçant paperassa, vaig trobar una felicitació antiga que les amigues havien fet a la filla gran. Una de les dedicatòries era «No me gustan los catalanes, pero tu me caes muy bien».

Aquests dos petits episodis corroboren el fet que, malgrat els molts anys de democràcia, a l’Aragó no s’assumeix que hi ha aragonesos de llengua catalana. El què em sap greu és que els que diuen aquestes coses són gent normal, bona gent, tan bona com qualsevol altre. Però hi ha alguna cosa que embruta la seua percepció. I em temo que s’escampa com taca d’oli.

 

Anuncis