Coses que (encara) no entenc

Columna «L’Esmolet», Temps de Franja núm. 107, juny 2011

Des que vaig decidir venir a viure a l’Aragó l’any 93, m’he anat acostumant a les peculiaritats d’aquesta Franja dels meus avantpassats. En certa manera, i malgrat els llargs estius passats a Queretes, em vaig sentir com un extraterrestre arribat a un planeta inconegut. La primera cosa a la que vaig haver d’acostumar-me va ser als contundents noms castellans dels meus convilatans de llengua catalana. Després, a la impossibilitat d’usar la llengua pròpia en cerimònies tan íntimes com enterraments o casaments. Jo mateix vaig haver de dur un capellà de l’altra banda de l’Algars per a poder dir «sí, vull» en lloc del «sí, quiero». Que els pregons, els bingos i els actes que comporten megafonia siguin en castellà malgrat la llengua del públic m’ho prenc ja com una broma, encara que no tingui cap gràcia. Però hi ha una cosa que no puc entendre: les parelles catalanoparlants, que s’han enamorat i festejat en la seua llengua i que, no obstant això, només parlen en castellà als fills. Em refereixo a gent amb formació, que saben (o haurien de saber) l’avantatge de saber dues llengües ja de ben menuts. M’agradaria que un expert (preferiblement de Saragossa o Madrid) vingués a fer un estudi ben científic per esbrinar-ne els motius. No em resigno a que tot plegat sigui autoodi, és a dir, que tota la cultura de la que són dipositaris (la dels pares, la dels iaios, la del territori) sigui per a ells una vergonya, un oprobi que cal amagar. Seria massa fort.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s