Vida intel·ligent

(Temps de Franja núm.103, columna «L’Esmolet», febrer de 2011)

D’adolescent tenia una gran afició per la ciència ficció. Asimov, Clarke, Bradbury, Franke… Un dels leitmotiv recurrents era la recerca d’una resposta a la gran qüestió «hi ha vida intel·ligent allà al defora?». En un àmbit més domèstic, els ciutadans bilingües de l’Estat espanyol comencem a fer-nos la mateixa pregunta. Per què ha aixecat tanta polseguera que els senadors hagin emprat les llengües dels seus territoris a la cambra de representació territorial? Els diaris s’han omplert d’articulistes posant el crit al cel pel malbaratament de recursos públics. Molts representants polítics –a qui se’ls suposa una mínima formació humana i intel·lectual– han bramat també contra aquesta visualització de la realitat diversa de l’Estat. La paraula pinganillo de oro s’ha apoderat de l’imaginari espanyol. Han descobert que la culpa de la crisi és dels que s’entesten a utilitzar els idiomes «vernáculos» enlloc de la magnífica «lengua común». Els bilingües ens ho mirem amb estranyesa. Entre els que viuen a Catalunya ja fa temps que començo a detectar una creixent desafecció cap a aquesta Espanya que sospira per la uniformitat castellana. Els altres, els que som en aquesta banda de l’Algars, comencem a témer que ens quedem sols dins la panxa del bou –que en aquest cas seria brau. Com escrivia Suso de Toro a El País (08/08/2010), «Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? […] Una España sin ustedes [els catalans] será definitivamente insoportable».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s