Guerra, morts, memòria

(Temps de Franja núm.85, columna «L’Esmolet», abril de 2009)
En rebre el Temps de Franja 84, em vaig apressar a llegir-ne l’article destacat a la coberta “En el nom del iaio”. M’interessà la peripècia d’en Lluís Llansana i la seua família perquè, com a nét de desaparegut, m’hi sento identificat. Vaig pensar que no seria descabellat que en Lluís Llansana descansés vora el mas d’Omella, on s’hi va criar la meua sogra Pilar. Sovint ens ha explicat que davall el marge de l’era hi ha enterrats soldats republicans. Quan el front estava a la serra del Monegrell duien alguns ferits al mas. Sa mare Trini li contava com els tenien a la cuina, al gran banc de fusta o a terra, en màrfegues. “Sempre s’exclamaven demanant per la mare o les nòvies. I suplicat aigua”. Els que van morir els enterraren allà mateix; alguns els va haver de soterrar son pare Francisco. Passada la guerra, en aquell tros mai no hi sembraren. Havien de vigilar que els porcs no hi pasturessin, doncs l’instint els feia desenterrar les despulles. Alguna volta havia vist sa iaia Carmela darrera un gos que s’enduia un os de l’improvisat fossar. Pel que fa a mon iaio Ramon, l’únic que en sé és que caigué entre la Molina i Alp, quan dinamitaven els túnels del ferrocarril. La guerra va desfer aquella família d’Estopanyà i es va haver de reconstruir amb d’altres elements. Per això entenc el neguit de la família Llansana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s