Adéu al pare

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 28 de juliol de 2006)

En Ramon esmolant al taller del carrer Sant Cristòfor de Gràcia

Avui fa un mes i un dia que mon pare haurà marxat –com deia l’Ovidi– “de vacances”.
Escriure sobre ell, ara que no hi és, em resulta estrany. De fet, l’any 96, ja vaig dedicar-li un “Viles” a ell i als dos meus iaios, també anomenats Ramon.

El pare duia molts anys anant-se’n. Tants, que s’havia convertit en el seu estat natural. Cada volta que el veia estava una mica pitjor. Però hi era. Podiem estar junts unes hores, recordar batalletes de quan treballàvem junts, riure’ns de les facècies. També hi havia Estopanyà, Finestres, Tragó. I la gran Noguera Ribagorçana. Indrets del seu passat mític i llunyà. Passat duríssim, ple de les amargors que li comportà ser orfe de combatent republicà. Tanmateix, d’aquells anys d’infantesa, me n’explicava sobre tot aventures, anècdotes, moments entranyables.

Els darrers dies els vam passar a la seua vora. Cada matinada, el metge o l’infermera de torn ens deia que ja estava, que se n’anava. I en despuntar el sol ell resistia, estabilitzat en aquella lleu respiració, en aquella immobilitat. Al defora, les obres d’un gran edifici tampoc s’aturaven. Era tota una metàfora: La quietud d’una vida que s’apaga enmig del furiós estrèpit del món.
No sé com ho recordarem, tot plegat. Vam tenir molt de temps per acomiadar-nos d’ell, per intercanviar sensacions, records, cabòries. Quan es va apagar, res semblava haver canviat. La cambra era la mateixa, la gent, la llum. Però en Ramon ja no hi era.
Després, ja se sap, els tràmits aquests que comporta una defunció. I una llarga caminada amb ma germana des de la funerària fins a casa dels pares. Va ser curiós contrastar els records que cadascú teníem del pare, la visió polièdrica d’una persona que ens era tan propera.
Avui, a les vuit de la vesprada, li dedicarem un funeral a l’església del seu barri, Sant Martí de Provençals.

One thought on “Adéu al pare

  1. Descansi en pau.
    És un bon escrit. És una forma sensible d’interpretat la vida, polièdrica com dius.
    No hi res que deturi l’estrèpit. Sort en tenim dels records, que ens mantenen vius a tots.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.