La gent del Viles i Gents

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 30 d'agost de 1996)
Aprofitant l'avinentesa de l'agost i les vacances que pareix comportar, la gent que escrivim cada setmana el "Viles i Gents" vam decidir de trobar-nos. Els companys van tenir la gentilesa de pujar a n'esta punta de comarca que és Torredarques, doncs eren les festes de Sant Bernat i què millor que combinar festa i conversa.
El dia era clar i fresquet, d'eixos que tant agraeix la pell i l'esperit. L'hora, les sis de la tarda, era també immillorable. Paït ja el dinar i confortats per la migdiada, anaren acudint. Primer en Carrégalo, del veí Mont-roig, i de seguida en Carles Sancho i la Roser, de La Vall, i finalment, en Tomàs Bosque i la dona, de la Codonyera, acompanyats per l'Artur Quintana, qui estava passant uns dies a la comarca. Només hi va faltar l'amic Rajadell, ocupat en tasques periodístiques en algun punt llunyà de la província. Vaig constatar el fet curiós que tots són nascuts i criats a les seues respectives viles excepte jo, fill d'emigrants i, per tant, crescut a ciutat. Així mateix, mentres ells han hagut d"emprendre el camí cap a llocs més poblats per desenvolupar les seues vocacions i professions, jo he pogut tornar, sense renunciar a l'ofici ni a la formació adquirides, a la terra dels avantpassats.
[@more@]Però la conversa  ja havia agafat el camí de les qüestions que mos interessen, dels projectes individuals i de les il·lusions col·lectives. Era reconfortant, el trobar-se allà tots junts, a la caseta de la punta del carrer de les Roques. El sol de la vesprada inundava l'estança amb una benignitat impròpia del mes de la canícula.
Vam parlar de la gent de l'Aragó catalanòfon que, en anar a estudiar a la veïna Catalunya, descobreix l'abast amplíssim de la pròpia llengua, la possibilitat d'escriure-la i formular, amb ella, fabulacions, tecnicismes i científics enunciats. En eixe sentit va ser bonic de sentir explicar a en Carrégalo com es va adonar de les possibilitats de l'idioma que parlaven a casa. "Va ser quan van caure a les meues mans uns poemes d'en Desideri [Lombarte]. Al veure la bellesa d'aquells versos, de les descripcions i els sentiments expressats en les paraules mateixes de la gent del carrer, va ser com si m'obriren los ulls". En certa manera, és el que intentem fer des d'aquesta columna cada setmana, demostrar que la llengua és viva i, sobre tot, útil per emplear-la en tots els àmbits i registres de la nostra vida.
La conversa, enriquida amb en Marco i la Teo de La Fresneda, s'allargà en el passeig pels voltants de Torredarques, en el sopar de festa major i, ja tard, a la plaça, davant l'orquestra i amb una tassa de calmant a la mà.
Quan van marxar vaig mirar la meua filleta ballant amb la traça que els seus dos anyets li permetien. Vaig pensar que, si algun dia tenia la dèria d"escriure en l'idioma de la gent del seu poble, es veuria obligada, com tants d'altres, a passar la ratlla de l'Algars. O potser no. Tot dependrà de natres, dels qui ara mos toque lluitar, cadascú des del seu lloc, perquè allò que és normal al carrer ho sigue també a les escoles i a les institucions.
Enllà de les esquenes dels músics la nit es tancava. Les garlandes quadribarrades tremolaven, potser d'emoció, potser mogudes només per la serena nocturna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.