Un bonic dia de primavera

(Publicat a La Comarca, el 19 de juny de 2009)
El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

 

Boletes de silicona

(Temps de Franja núm.86, columna «L’Esmolet», maig de 2009)
Em faig vell. I rondinaire. La darrera cosa que ha dut la filla petita a casa són unes boletes menudes de silicona. I per a què serveixen? li he preguntat. Les poses en aigua i s’inflen! em contesta entusiasmada. La qüestió és que porto un grapat de dies trobant-me pertot una ampolleta plena d’aigua amb boletes a dins. No sé si han crescut o no, però el flascó apareix a la lleixa del bany, o a sobre la tele, fins i tot a la tauleta de nit. Una altra moda estranya i incomprensible. No s’hi pot jugar, no estimula cap hàbit saludable, no és especialment decoratiu… en definitiva, no serveix de res. Però tots els companys les compren. Amb una mirada més àmplia, veig que les boletes de silicona són el paradigma de moltes coses del nostre voltant, especialment a l’entorn dels infants i adolescents. Només cal engegar la ràdio i escoltar quines músiques hi sonen; la TV supura programes infectes de gent que es vol fer famosa ballant, discutint o plorant per les pròpies misèries. Tot plegat inútils boletes de silicona.
No sé si hi té a veure el fet de viure a una petita ciutat de l’Espanya profunda o és igual arreu. Em fa l’efecte que tot allò que ens il·lusionava d’adolescents al meu suburbi barceloní és ara vacuïtat mediàtica, muntanyes de roba i mòbils mai prou moderns. Està clar que he esdevingut poca cosa més que un vell rondinaire.

 

“Fàbrica de fer catalans”

(Publicat a La Comarca, el 15 de maig de 2009)
Vaig llegir aquesta frase a l’article d’en Baltasar Porcel “La inmigración y la fortaleza” publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L’autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l’Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d’allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d’aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l’únic d’una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s’intenta mostrar una realitat molt diferent, d’enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s’hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l’altra llengua oficial. En altres llocs s’ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s’han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l’estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d’identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.

 

Etiquetes

(Publicat a La Comarca, el 3 d’abril de 2009)
Hi ha empresaris valents que han posat al mercat productes de qualitat, elaborats a la comarca. Generalment es tracta de productes alimentaris que, com a element diferenciador, tenen un nom relacionat amb el seu origen. Hi ha qui a causa del desconeixement que ha generat la manca de formació en la nostra llengua transcriu paraules inequívocament catalanes amb grafies aberrants. N’hi ha d’altres, però, que s’han preocupat de mantenir la correcció de les denominacions. Per ells escriure malament els noms de les muntanyes, rius o partides que han triat com a marca, equivaldria a veure a les etiquetes “Vino de Herè” (per Jerez) o “Quezo curao”.
Tanmateix, quan el mercat és bàsicament aragonès, a voltes es produeix un rebuig a causa de l’aspecte català del nom. Sé d’algun cas on ja es planteja el canvi de marca perquè els aragonesos no perceben aquell producte com a propi. Quan el tasten agrada molt, i el preu és convenient. Però la marca no els sona de la terra. Tan els fa que tota l’etiqueta estiga en castellà i que a l’adreça del productor aparega inequívocament la província. Per a ells un apòstrof, una “ç” o una “x” és motiu de sospita. Això és preocupant perquè demostra que, malgrat tants anys de democràcia, continua la desconeixement del propi territori. Perquè vull creure que és desconeixement, i no rebuig conscient d’un patrimoni que és de tots els aragonesos.
Entretant els ignorants que en fan bandera, de la seua ignorància, s’han embrancat en la reivindicació de la denominació “Chapurriau”, amb cap altre objectiu que mantenir-nos als franjolins en el secular analfabetisme a què estem condemnats pels nostres governants. La seua filosofia és la mateixa que la d’aquell conegut meu que un dia, desinhibit pels “cubates”, em va etzibar a la cara “abans li diré cagalló que català!”. Doncs això.

 

Guerra, morts, memòria

(Temps de Franja núm.85, columna «L’Esmolet», abril de 2009)
En rebre el Temps de Franja 84, em vaig apressar a llegir-ne l’article destacat a la coberta “En el nom del iaio”. M’interessà la peripècia d’en Lluís Llansana i la seua família perquè, com a nét de desaparegut, m’hi sento identificat. Vaig pensar que no seria descabellat que en Lluís Llansana descansés vora el mas d’Omella, on s’hi va criar la meua sogra Pilar. Sovint ens ha explicat que davall el marge de l’era hi ha enterrats soldats republicans. Quan el front estava a la serra del Monegrell duien alguns ferits al mas. Sa mare Trini li contava com els tenien a la cuina, al gran banc de fusta o a terra, en màrfegues. “Sempre s’exclamaven demanant per la mare o les nòvies. I suplicat aigua”. Els que van morir els enterraren allà mateix; alguns els va haver de soterrar son pare Francisco. Passada la guerra, en aquell tros mai no hi sembraren. Havien de vigilar que els porcs no hi pasturessin, doncs l’instint els feia desenterrar les despulles. Alguna volta havia vist sa iaia Carmela darrera un gos que s’enduia un os de l’improvisat fossar. Pel que fa a mon iaio Ramon, l’únic que en sé és que caigué entre la Molina i Alp, quan dinamitaven els túnels del ferrocarril. La guerra va desfer aquella família d’Estopanyà i es va haver de reconstruir amb d’altres elements. Per això entenc el neguit de la família Llansana.

 

La premsa i la nació

(Temps de Franja núm.84, columna «L’Esmolet», març de 2009)
Als vestíbuls de Feria de Madrid hi ha uns dispensadors gratuïts de diaris. Hi són els que s’editen a la capital –“prensa nacional”, segons les ràdios i TV estatals. Per a una persona de sensibilitat progressista, només hi ha una opció –El País– contra tres de tendència clarament dretana –ABC, El Mundo i La Razón–. Jo hi trobo a faltar La Vanguardia, un periòdic que és al marge de les lluites mediàtico-partidistes de les empreses de comunicació madrilenyes. Aquest rotatiu, de vocació espanyola, pateix l’estigma d’estar elaborat a Barcelona: quan es comenten les seues notícies, sempre és qualificat de “diario catalán” –un esglaó per sota de “los nacionales”. Els altres, en canvi, mai són anomenats “diarios madrileños”. És evident que La Vanguardia és un dels grans diaris estatals, que parteix de la premissa que Barcelona és tan espanyola com Madrid. Tanmateix, allò de les pel·lícules de Martínez Soria continua vigent: si no es fa a Madrid, és “de provincias”. Potser hi ha alguna cosa d’aquesta concepció centrípeta madrilenya a les arrels del sobiranisme català: si els catalans no són considerats espanyols “com Déu mana” pels propis capitalins, com volen que ells mateixos se’n considerin? Ara hi ha una campanya per que La Vanguardia es faci en català. Si això tira endavant, als quioscos a l’oest de l’Algars només hi haurà la visió “mesetaria” dels diaris madrilenys i la caspa regionalista dels saragossans. Quin panorama!

 

Protegit: Resum de la família 2008

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

 

Centralisme

(Publicat a La Comarca, el 20 de febrer de 2009)
A Espanya ens hem acostumat a viure en centralisme. Ho tenim tan assumit que trobem natural que el fet que nevi a Madrid sigui notícia destacada a tots els noticiaris. Tampoc passa res si s’hi traslladen les seus centrals d’empreses que abans eren en altres ciutats. Es dóna el cas de corporacions que, tot i tenir el domicili fiscal a la capital de l’Estat, no hi tenen cap client. Però allà hi paguen religiosament els seus impostos. Les infraestructures es dissenyen també primant el centre: un aeroport mastodòntic, línies d’AVE radials, autopistes gratuïtes només si van cap a la Puerta del Sol –però de pagament si comuniquen comunitats “perifèriques”… El centralisme també és flagrant a les tertúlies de qualsevol cadena de cobertura estatal, on opinadors de dreta i esquerra només estan d’acord en una cosa: aquells a qui ells anomenen “nacionalistes” solen ser com a mínim una nosa, i sovint una font de corrupció i d’insolidaritat. No s’adonen –o potser sí, però ho dissimulen– del seu propi i enorme nacionalisme, doncs estan convençuts que l’única nació possible és la que ells conceben des de les altures de la “Meseta”. Per aquesta gent és antinatural l’existència de comunitats autònomes que no tinguin com a prioritat l’estar comunicades amb Madrid abans que estar-ho amb Europa o amb ciutats amb més lligams econòmics i socials. L’autovia Saragossa-Madrid és gratuïta, mentre que l’autopista de l’eix de l’Ebre-frontera francesa és de pagament. I així passa a la majoria de territoris de l’Estat. Si parléssim de futbol la cosa ja seria escandalosa, però com aquest és un tema d’entreteniment, no paga la pena de posar-s’hi pedres al fetge. Sovint em fa l’efecte que els aragonesos sempre mirem enfadats cap a llevant, mentre que des de ponent ens van afaitant. Això sí, amb fulla esmolada i perfumades locions.

 

Les edats de la música

(Temps de Franja núm.83, columna «L’Esmolet», febrer de 2009)
He comentat alguna volta que ja no escolto com abans els bons programes musicals de la ràdio: em deixo embolicar de tertúlies i «actualitat». Tanmateix, per obra i gràcia del PodCast, m’he enganxat al programa Delicatessen, conduït per l’Enric Puig a Icat FM. Potser és perquè connecta amb els estils que em plauen i m’aporta nous –nous per mi– intèrprets. També n’aprecio la sensibilitat per les propostes fetes en la nostra llengua. He de confessar –ho sento Daniel– que tinc una flaca per les d’arrel anglosaxona. Des de la primera adolescència van seduir-me les cançons de la Joan Baez, Neil Young, Simon & Garfunkel o Leonard Cohen. Pel que fa als catalans, vaig tenir la fortuna que a l’escala dels pares hi visqués –encara hi és– en Josep Maria Oranias, el qual crec que posseïa tots els vinils que s’editaven en català. I així vaig poder anar més enllà dels Llach i Serrat: Sisa, Uc, Toti… i Pau Riba. Sempre recordaré aquell increïble Dioptria, de coberta surreal, lletres genials i músiques fresques. Era un àlbum doble (Concèntric 1970) que tan sols contenia un LP. L’any 81 descobriria el perquè i el disc que faltava (Edigsa 1978).
El fet és que les cançons de l’adolescència i primera joventut s’han quedat tan clavades al meu dedins que em continuen emocionant. La música que vaig descobrint en la meua maduresa la gaudeixo intensament, però rarament arriba fins aquest nucli sensitiu on hi viuen els d’aleshores. Sóc ja massa vell per enamorar-me –musicalment– de nou?

 

Plàcida nit

(Publicat a La Comarca, el 9 de gener de 2009)
És difícil escriure el primer article de l’any. I no per manca de temes, sinó precisament per l’acumulació d’informació que aquests dies de convivència amb parents i amics comporta. Les festes de Nadal suposen, al marge de costums i creences, l’oportunitat de conviure amb una certa tranquil·litat amb la família més propera, alliberats provisòriament de la pressió del dia a dia. També hi ha la trobada anual amb els amics, els bons amics que fan un grapat de quilòmetres per compartir taula i tertúlia a la vila de Torredarques la darrera nit de l’any. I algun llibre que sempre em porta el Tronc de Nadal o ses majestats els reis que, com el sol i l’idioma, ens vénen d’orient.
És cert que hi ha digestions feixugues o algun refredat que el temps inclement propicia. Potser són només inconvenients que ens serveixen per enyorar la quotidiana rutina.
Els amics ja han marxat –uns cap a Catalunya, altres cap a Castella– deixant rere seu el record de la conversa, de les rialles, de l’escalfor de la seua antiga i estimada amistat. Demà serem nosaltres els que viatjarem a la industriosa Barcelona per compartir la festa dels «Reixos» amb la família.
Hi ha ara un silenci molt gran, una nit sense estrelles que em permet estar a soles amb mi mateix. El garbuix d’articles que he començat al llarg de la tarda, descansa a la carpeta «Proves», una mena de cementiri d’on rarament hi ressuscita cap escrit. Al final, quan tothom és al llit, les paraules han fluït per escriure sobre res en concret, talment encomanades per la calma d’aquestes santes nits, plàcides nits. Ja tindrem tot aquest any nou (9) per fer columnes més transcendents. Espero que els que teniu la deferència de llegir aquestes paraules hagueu tingut unes bones i enriquidores festes.