Temps de Franja 112

Vull començar dient que, en els divuit anys llargs que fa que m’estic a Alcanyís, mai no he tingut cap problema pel fet de ser català de naixement i dir-me Carles enlloc de Carlos. Tanmateix les meues filles sí que han hagut de sentir-se alguna poca-soltada. Com ens diu la filla gran, això de ser anticatalà és «lo normal», aquí. Ho il·lustraré amb un parell d’exemples.

Fa pocs dies, la menuda va comentar-me sense perdre el somriure «saps que m’ha dit, avui, un xiquet? “Catalana de mierda”!». Anava per a desdramatitzar l’estirabot quan ella ha seguit «Jo vaig i li dic “Al menos sé dos idiomas, y tu sólo uno”, i ell m’ha fet un “Bah!” i se n’ha anat». Afortunadament s’ho ha pres com una altra criaturada de pati d’escola. Pel fet de ser negra ja se n’ha sentit alguna, d’animalada. Ara li toca rebre per causa de la seua llengua. En fi.

L’estiu passat, tot endreçant paperassa, vaig trobar una felicitació antiga que les amigues havien fet a la filla gran. Una de les dedicatòries era «No me gustan los catalanes, pero tu me caes muy bien».

Aquests dos petits episodis corroboren el fet que, malgrat els molts anys de democràcia, a l’Aragó no s’assumeix que hi ha aragonesos de llengua catalana. El què em sap greu és que els que diuen aquestes coses són gent normal, bona gent, tan bona com qualsevol altre. Però hi ha alguna cosa que embruta la seua percepció. I em temo que s’escampa com taca d’oli.

Des del passat estiu que, per circumstàncies que no vénen al cas, no tenim tele a la casa de Torredarques. Això m’ha permès comprovar el que afirmen alguns escriptors: la manera tan diferent com s’aprofita el temps. Quan parlo d’«aprofitar el temps» no em refereixo a picar pedra o a estudiar o a fer qualsevol altra activitat «productiva», que també, sinó a llegir un llibre, fullejar tranquil·lament una revista, xerrar o tot just asseure’s al balcó a mirar els subtils canvis del paisatge. Els pensaments flueixen d’una altra manera, com un corrent continu, sense interferències ni curtcircuits. Sí que tenim un petit aparell lector de DVDs i unes quantes pel·lícules per veure, però aquesta activitat la fem quan volem i amb l’atenció que requereix.

A voltes m’he preguntat què passaria si, durant un període de temps suficient (un mes. O sis), el munt de canals de TDT que arriben a les nostres llars emetessin programes de qualitat. Amens, entretinguts, divertits, interessants, però de continguts ben fets i pensats per a la «construcció» de les persones, no per a la seua alienació, que és el què ara passa. Com que això no sembla possible (suposo que als que ens governen, polítics o financers, no els interessa) l’alternativa és prescindir-ne. En certa manera els nostres joves tendeixen a fer una cosa semblant amb la visualització de programes a internet. Tanmateix em temo que sovint la seva tria no difereix gaire del què hi ha a la TDT, però ja és un primer pas: no empassar-se tot el què ens volen fer engolir.

Sé que, en llegir aquestes línies, algú mourà el cap i pensarà que és molt difícil de dur a terme, especialment si tens fills. Jo també ho pensava. Convisc com tothom amb la dolça letargia del «a veure què fan?». Però no costa gaire fer la prova, encara que sigui els caps de setmana i vacances, a manera de desintoxicació. Hi ha vida més enllà. I crec que és millor.

La Comarca, columna «Viles i Gents», 11 de novembre de 2011

El darrer dissabte d’octubre vam fer la ruta entre Mont-roig i Torredarques «Camins de germanor». Una iniciativa d’aquestes que fan dir amb orgull —parafrasejant Anton Abad— «sóc de poble». (Segurament, si la traslladéssim a un àmbit més ampli, les coses anirien d’una altra manera.) La marxa senderista es va fer coincidir amb la 14a edició del reviscolat Ball del poll. Aquest dia els torredarquins commemorem la independència de Mont-roig, esdevinguda el 1791, i ho celebrem amb l’esmentat Ball del poll i una menjada popular. Enguany, doncs, aquesta festa d’afirmació vilatana es va compartir amb els veïns mont-rogins. I la millor manera de visualitzar aquesta germanor va ser unir els dos pobles amb una caminada a través dels paisatges magnífics d’ambdós termes. Al bosc no hi ha fronteres, només camins que comuniquen les persones que viuen en un i altre indret. Camins de germanor. Després de la menjada i del ball, la celebració s’allargà amb l’actuació de la banda catalana La Limoncello i amb la festa espontània que els agermanats més energètics compartiren fins ben de matinada. Va ser un dia rodó.

Una setmana després, José Luis i Fernando em van convidar a l’excursió de Torredarques a Castell de Cabres. Dels paisatges bromosos de la Camiseta davallarem a la llarga vall d’Herbers. Passarem vora les antigues mines de carbó, al barranc d’Escalona. Les ruïnes dels edificis ens parlaren de l’activitat que un dia animà aquells verals, ara tan solitaris. Un plugim intermitent ens acompanyà tot aquest tram, però l’aigua avivava els colors de les fulles i les roques. Al final del trajecte, l’amic del restaurant l’Espiga, tot i estar de vacacions, ens va obrir la porta per reconfortar-nos amb uns talls de magre, tomata del seu hort i la beguda escaient. Un bon final per a un bon dia.

Cartell Ball del poll de Torredarques 2011

Hi ha un estrany fenomen, gairebé paranormal, que creia limitat a la intimitat del meu lavabo, però que, a base de freqüentar d’altres banys, se m’ha revelat com més freqüent del què em pensava. Quan un rotlle de paper de vàter arriba a la seva fi, el cilindre de cartró, talment un esquelet descarnat (‘despaperat’, en aquest cas), llangueix al porta-rotlles avergonyit de la pròpia nuesa. Generalment, fins que un perepunyetes com jo accedeix a la cambra disposat a fer-ne ús. Mentrestant el rotlle nou, gras i ufanós, s’està sobre l’indret més inversemblant i sovint inestable —la vora de la banyera, la cisterna, l’armariet (ja cobert d’altres andròmines en precari equilibri) o el mateix porta-rotlles. La incomoditat que això suposa és evident: per a fer-lo servir s’ha d’agafar amb les dues mans, s’ha de tornar a deixar al lloc inadequat i sempre hi ha el risc que acabi rodolant per terra, amb tot el paper escampat per les rajoles (ecs). En canvi, la substitució del gastat pel nou ens ocupa tot just uns segons.

Aquest fet aparentment banal m’ha fet pensar en aquells aspectes de la vida als què hi apliquem el mateix principi de comoditat malentesa. Hi ha coses que funcionen malament i sense eficiència, però la desídia no ens deixa fer el gest (a voltes minúscul) que permeti el canvi de dinàmica. O potser és que tenim la seguretat inconfessable que ja hi haurà algú que ho resoldrà per nosaltres?

M’he baixat una magnífica entrevista al lingüista i catedràtic Jesús Tuson (València 1939), per a sentir-la amb calma. En plena polèmica pel tema de la immersió —un model d’èxit contrastat—, escoltar-lo ha estat un bàlsam per a les meues oïdes. Manel Fuentes ha fet la pregunta que tots els catalanoparlants (sobretot els aragonesos) ens fem: El català fa nosa?. La resposta ha estat demolidora i, desgraciadament, encertadíssima: «Hi ha algunes persones [...] que si en una habitació solitària, sense ningú que els veiés, tinguessin un botonet i poguessin pitjar-lo amb la conseqüència que la llengua catalana desapareixeria, el pitjarien. Els fa nosa tot allò que no sigui l’unitarisme: un estat, una llengua; un estat, una religió; un estat una llei; un estat, una mentalitat… Hi ha una llarga tradició [...] d’unitarisme estatal que diu que és molt més còmode de governar un estat de gent uniformada que un estat amb gent diversa. [...] Aquesta gent que pitjaria el botó ha de fer una reflexió: en el món hi ha uns 200 estats, però es mantenen 6.000 llengües. Si volen una llengua per a cada estat i la resta morralla que s’ha de deixar de costat, són responsables de l’eliminació de 5.800 llengües amb els centenars de milions de persones que hi ha al darrera, que la parlen per què és la que han heretat, és la seua, no per a emprenyar. El seu argument és que així el món serà més simple… però 200 llengües encara són massa llengües, per a ells. El que realment voldrien és que tothom parléssim, a tot estirar dues o tres llengües: l’anglès (“quina nosa, això de parlar anglès”), xinès (“què complicat això dels bastonets…”) i la tercera, la seua, perquè ja la tenen apresa: en el fons són uns egoistes.» Si la voleu sentir sencera, aneu a http://www.catradio.cat/audio/563927/

Llegint un article sobre Steve Jobs, he rememorat com era la meua feina de dissenyador abans del Macintosh. Recordo molt clarament com va entrar a la meua vida aquest sistema operatiu. Aquells anys tan verds (finals dels 80, principis dels 90) fèiem anar un programa anomenat CompagiText Plus, una pantalla negra amb caràcters verd cadavèric. L’artefacte ens havia permès prescindir dels cruixents fulls de ‘Letraset’ (on de seguida s’acabaven les ‘a’) i de la fotocomposició; això sí, calia fer-ho tot al 200% i reduir-ho després fotogràficament amb la gegantina ‘repromàster’ per a evitar el pixelat. Un bonic dia de primavera, ma cosina Núria em va dur a la seua feina i em va mostrar què era allò dels Apple. Semblava un miracle! Vaig convèncer el meu cap que calia convertir-nos a la «fe» de la poma. Des d’aleshores han passat moltes coses, amb els Mac; fins i tot van estar a punt de desaparèixer arrossegats per l’imparable tsunami de Windows. Però el retorn de l’Steve Jobs va capgirar la tendència. L’article abans esmentat parla d’ell com a gran dissenyador, més que com a home de negocis. I és que, a banda dels coneguts objectes (Ipod, Iphone, Ipad, MacBook, IMac…), Apple sempre ha cuidat cada detall gràfic del sistema operatiu. Fins i tot els embalatges i els manuals d’ús sempre han ressaltat pel seu disseny impecable. El mateix logo, a banda del canvi de color, s’ha mantingut inalterable al llarg de 25 anys. Tot plegat denota un gust per la feina ben feta que, en d’altres productes, costa de trobar. Ara que es retira, em fa por que torni la grisor adotzenada a la meva pantalla. Espero que el seu llegat sigui ja irreversible.

No estic parafrasejant l’inefable Mourinho: aquesta pregunta és la que em faig per intentar trobar el motiu del meu sentiment cap a la llengua. Miro al meu voltant i, tret de la «secta» que ens n’ocupem, la gent no perd la son per aquest tema. M’agradaria pertànyer a l’arcàdia feliç dels qui no els amoïna el present (ni el futur) del nostre idioma. Tinc algun escrit impublicable on recrimino als déus no haver nascut en plena província de Segòvia o al bell mig de Lavapiés. M’atreviré a transcriure’n la primera frase: «Vull ser de dretes, del Real Madrid i parlar sols castellà!» Tot plegat per estalviar-me el disgust constant de pertànyer al club dels que només guanyen si fan un esforç titànic i la conjunció dels astres els és propícia: les esquerres es barallen entre elles, els seus votants no els en deixen passar ni una (no com al PP de València) i, quan arriben al poder, a voltes acaben cometent les errades dels impunes adversaris. Al Real Madrid no li cal jugar bé per a guanyar i, a més, té al darrera la majoria del poder mediàtic i econòmic d’Espanya (penseu que parlo des de la perspectiva de viure a Alcanyís). I als monolingües castellans no els cal témer, i ho saben, per la pervivència del seu idioma. I s’ha acabat l’espai per a seguir amb aquesta «palla mental», que és com, amb molt d’encert, defineix el nostre estimat director aquesta mena d’articles.